LA CONDICIÓ NARRATIVA

Dues mostres al Bòlit de Girona i al Mume de la Jonquera ens serveixen d’excusa per analitzar la salut del comissariat d’exposicions, una disciplina en hores baixes.

La condició narrativa era el títol amb el què Alexandra Laudo (fundadora i directora de la plataforma Heroïnes de la Cultura) va batejar l’exposició que, ara fa un any, presentava a La Capella de Barcelona després de guanyar el primer premi en la categoria de comissariat de BCNProducció’12. El rerefons conceptual d’aquella mostra, segons l’autora, calia cercar-lo en Roland Barthes i, més concretament, en la seva definició de «la condició narrativa» entesa com a quelcom intrínsec a l’ésser humà, ja que la nostra experiència del món la comuniquem mitjançant el llenguatge. Amb tot, i com molt bé va saber veure Montse Badia, el projecte de Laudo també ens remetia al Barthes d’El discurs de la història (o «Information sur les sciences sociales», en la seva versió original), on es proposava «deconstruir les tipologies tradicionals dels discursos, subratllant les fronteres, difoses entre el relat fictici i el relat històric, i restituint al segon la seva simple condició narrativa».
La preocupació d’Alexandra Laudo pels diferents gèneres o famílies de relat només suposava un episodi més enmig d’un seguit d’iniciatives curatorials centrades en l’exploració de diferents textos que, d’alguna manera, els artistes escollits pel comissari en qüestió s’encarregarien d’il·luminar. I diem «il·luminar» quan, en realitat, podríem fer servir tota una col·lecció de verbs que anirien des del penós «il·lustrar», passant per totes les formes de «dissecció», fins a un més que desitjable «problematitzar» o «contestar». La fórmula, per si algú encara no l’ha detectada, és relativament senzilla: el comissari proposa un text teòric o literari i els artistes hi diuen la seva en format (gairebé sempre) audiovisual. Paradoxalment, la suma d’encerts no equival necessàriament a una bona exposició: un «bon text» pot ser sorprenentment maltractat per un «bon artista» si el comissari no ha sabut definir un context dialògic propici o, per dir-ho d’una altra manera, si el comissari no controla suficientment el dispositiu que té entre mans.
Diem tot això per contextualitzar un parell d’exposicions que també són fruit d’haver guanyat una Beca i que, salvant les distàncies, encaixen perfectament en el model de curador o d’artista que parteix d’un text nuclear que s’intenta revisar en clau visual. El primer cas, que s’inaugura demà al MUME de la Jonquera, suposa una mena d’excepció en la mesura que l’artista i el comissari són la mateixa persona: la mostra Fragments. A partir d’Els emigrats de W.G. Sebald és un projecte que neix arran de la lectura i la traducció al català d’Els emigrats, de l’escriptor W. G. Sebald que la traductora —i ara també artista/comissària— Anna Soler Horta va realitzar seguint els passos de l’alemany bo i peregrinat per alguns dels paisatges vinculats als protagonistes del llibre. «El resultat del projecte —expliquen els seus responsables— és la creació d’un espai sonor que fusiona fragments del text sebaldià amb altres materials assenyalats al llibre (cançons, sorolls ambientals, diàlegs de pel·lícules, etc.); l’objectiu final és confegir un mapa de referències sonores que dialogui poèticament amb les imatges, superposar diverses capes significatives i alliberar l’energia creativa de l’espectador per tal que traci el seu camí cap al passat i llanci una mirada crítica sobre el present».
La clau que ens pot ajudar a entendre millor el projecte d’Anna Soler ens la regala el mateix Sebal a la seva prodigiosa Sobre la història natural de la destrucció: «El funcionament pel qual sembla incòlume del llenguatge normal en la majoria dels relats de testimonis oculars suscita dubtes sobre l’autenticitat de l’experiència que guarden. La mort pel foc en poques hores d’una ciutat sencera […] devia produir forçosament una sobrecàrrega i paralització de la capacitat de pensar i sentir dels que van aconseguir salvar-se. Per això, els relats de testimonis aïllats tenen només un valor limitat i s’han de completar amb el que es dedueix d’una visió sinòptica i artificial». Si Sebal hagués afegit a la «visió sinòptica i artificial» una «mirada poètica» aleshores estaríem parlant d’un projecte curatorial en el sentit més precís i genuí del terme.
Als antípodes de Soler, Maia Kanaan —guanyadora de la Beca Primer Comissariat organitzada pel Bòlit de Girona— també parteix d’un text però defuig qualsevol rastre de compromís amb la contemporaneïtat o la història que aquesta arrossega gràcies al fet d’instal·lar-se en la ficció del món d’Alícia descrit pel geni de Lewis Carroll, un d’aquells autors que, com H.G. Wells o Melville, s’han acabat convertint en pròtesi o coartada per portar a terme una quantitat increïble de despropòsits. En defensa de la seva proposta, la comissària desplega aquest tipus de raonament: «A través de la figura d’Alícia, volem fer un clam per tal de recordar que no tan sols el nostre exterior té infinitud de mons per descobrir, sinó que el nostre interior custodia també una meravellosa terra que clama per ser descoberta». Res a dir. Tot plegat deu ser una altra trapelleria del Humpty Dumpty, aquell ou xerraire que decidia el significat de les paraules a mesura que les utilitzava: «exposició» o «comissariat», pels responsables del Bòlit, deu voler dir una altra cosa.

Anna Soler Horta
Museu Memorial de l’Exili, La Jonquera. Carrer Major, 43-47.   H Del 28 de setembre al 2 de febrer. De dimarts a dissabte de 10 a 18h. Dilluns tancat.

Montse Capel i La Wäwä
Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. Pujada de la Mercè, 12.  H Del 19 de setembre al 21 de novembre. De dilluns a divendres de 9 a 14h. i de 16 a 21h.