JORDI S. CARRERA: El laboratori de la memòria

Jordi S. Carrera (Girona, 1955) es va iniciar professionalment en la pràctica de la fotografia l’any 1980. Deu anys després, s’instal·lava a l’estudi del carrer Dr. Oliva i Prat que ara està a punt de deixar: el pas de l’analògic al digital no ha estat l’únic canvi remarcable que ha patit la pràctica de la seva disciplina.

Ho poden ser en molts altres sentits, però en relació a les dinàmiques de població, els artistes no són una excepció: ells també pateixen allò que la sociòloga Ruth Glass va anomenar «gentrificació», és a dir, el procés en virtut del qual les classes populars són desplaçades dels centres urbans cap a una perifèria ordenada a partir de criteris estrictament utilitaris i, al mateix temps, el seu espai és transformat en funció del gust i les necessitats d’una classe social de major poder adquisitiu —«gentry», en anglès, vol dir noblesa— i poc o gens atenta a allò que entenem per cultura de barri. De fet, el mateix Carrera subratlla els canvis que ha patit el centre històric de Girona: «fa trenta anys estava més degradat, però també més viu». No cal dir que, als ulls del fotògraf, aquella ciutat resultava força més suggeridora que les escenografies de pedra pensades per representar un passat que, la majoria de vegades, és tan fictici com els seus decorats.

Sigui com sigui, Jordi S. Carrera no s’instal·la en l’estèril territori de la nostàlgia —el fet tan absurd de considerar qualsevol temps passat com a millor— sinó que opta per seguir mirant endavant. De fet, no li resta cap altra opció: poques disciplines com la fotografia han patit amb tanta intensitat la sacsejada provocada pel cèlebre pas de l’analògic al digital i, encara més, cap disciplina ha vist com es diluïen —fins pràcticament desaparèixer— les fronteres entre la pràctica amateur i l’activitat professional. N’hi ha prou recordant la definició que feia Romà Gubern de la fotografia a finals dels setanta, just abans que Jordi S. Carrera decidís dedicar-s’hi: «Fixació fotoquímica, mitjançant un mosaic irregular de grans de plata i sobre una superfície suport, de signes icònics estàtics que reprodueixen en escala, perspectiva i gamma cromàtica variable les aparences òptiques contingudes en els espais enquadrats per l’objectiu, durant el temps que dura l’obertura de l’obturador»; només han passat quatre dècades, i ja ens sembla pura prehistòria.

Amb tot, hi ha coses que no canvien. Jordi S. Carrera explica que la fotografia «és només un mitjà que et dóna les eines per a poder-te expressar». Allò realment important, allò que no està subjecte a modes passatgeres ni a revolucions tecnològiques, és una mirada precisa que pot voler abastar el món o, a l’extrem oposat —i en això Carrera n’és un especialista— pot intentar descobrir la poètica continguda en les coses mínimes, com ara les plantes que l’artista recupera «amb l’objectiu de donar-los una segona oportunitat». És en aquest sentit que podem dir que «caduca» la definició de fotografia però manté plena vigència, per exemple, la pregunta que es feia C. Georg Heise fa més de vuitanta anys: «Qui, a banda de Renger-Patzsch, té el costum de mirar una planta de tan a prop?» El botànic, es responia el d’Hamburg, entre altres raons, gràcies al seu costum d’aïllar de la multiplicitat que regna en la realitat un fragment característic per tal de subratllar-ne els elements essencials i eliminar aquells que podrien portar a una desconcentració de la complexitat del tot. Però no només això. El fotògraf compta amb una sèrie d’avantatges que al científic li són vedats: ell, l’artista —seguia reflexionant Heise—, captura l’atenció de l’observador i la dirigeix cap a l’estranya bellesa del creixement orgànic; expressa visualment allò que el científic només pot descriure; revela la fascinació de l’objecte fotografiat…

Aquest és el motor que segueix movent a Jordi S. Carrera: la fascinació per totes les coses visibles i, al mateix temps, la voluntat de seguir explorant un mitjà que no deixa de reinventar-se. Per això, i malgrat que pugui resultar senzill vincular l’artista de Girona a una sèrie d’autors remotament pictoralistes o, per ser més precisos, que recolzen les seves propostes en la recuperació de tècniques antigues (Catany, Ouka Lele, Eduardo Cortils o Javier Vallhonrat), és important notar que Carrera articula un univers simbòlic que troba en la realitat el seu referent necessari. És a dir: es tracta d’assenyalar els límits perennes que la mirada troba en el seu afany de capturar el món i, al mateix temps, de veure com aquesta mateixa mirada és una poderosa constructora de móns; es tracta, també, d’entendre —sense mai acabar de fer-ho— com tot forma conté possibilitats microcòsmiques que se’ns revelen gràcies a l’atzar però també al treball minuciós del temps i dels seus deixebles orgànics; es tracta, en darrera instància, de fer visible l’invisible a partir dels mecanismes que ens proporciona la fotografia.

L’espaiós laboratori del carrer Dr. Oliva i Prat haurà de deixar pas a un laboratori digital que no ocupa metres quadrats però si moltes gigues de memòria: Carrera sap que, al final, aquesta és la seva matèria primera —la memòria i no pas els metres quadrats— i que, per tant, mentre calgui preservar-la, existirà alguna forma de fotografia.