La vigència de la mirada pictoralista

La mostra que Jordi Urbón (puigcerdà, 1962) presenta a la Casa de Cultura de Girona és la desena que s’organitza dins el cicle «Exposicions viatgeres», una iniciativa itinerant que vol difondre l’art dels autors més propers.

L’ambivalència del terme «bogeria» —desterrat avui per l’onada de correcció política que esterilitza el llenguatge— és, malgrat tot, tan antiga com la civilització mateixa: autors fundacionals com Plató es van encarregar ben aviat de diferenciar la «bogeria clínica» de la «bogeria creativa», és a dir, que no era el mateix patir una malaltia mental —en el sentit precís de «patologia»— que deixar-se arrossegar per les muses a territoris ignots regits per les lleis, sempre anàrquiques, que es dicten la imaginació i el desig. El deliri del boig era exactament això: un «delirés», que en llatí vol dir, literalment, «desviar-se de la rectitud del solc» (de lira ire), sortir de la norma consensuada, desmarcar-se de les regles fixades per una societat que, a més, digereix molt malament qualsevol forma de dissidència. El que ja no va saber veure Plató —i si, en canvi, el gran Erasme— és que aquelles dues menes de bogeria (la patològica i la creativa) no existien en territoris estancs sinó que, al revés, es contaminaven mitjançant una mena de moviment pendular que tendia a retroalimentar-se gràcies, justament, a la sobreabundància del seu antagònic/complementari. Per això els personatges de Jordi Urbón no són «bojos paradigmàtics» —ni genis ni dements— sinó més aviat tot el contrari: es tracta de nàufrags —aquest és el títol de la mostra— que habiten precàriament a les seves illes mentals o, com a firma Magdala Perpinyà al text que prologa el catàleg, són éssers que «semblen estar situats en una mena de cruïlla, al llindar de l’abisme, en un territori problemàtic, que els aboca a un món desconegut». D’ençà que El Bosco va pintar aquella cèlebre Extracció de la pedra de la follia, portar un embut al cap ha estat sinònim d’alienació mental: avui sabem que es tracta, en realitat, d’una antena que ens permet connectar amb l’absolut (suposant que existeixi la criatura hegeliana).
A banda del rerefons conceptual dels treballs d’Urbón (soledat de l’individu contemporani, relació conflictiva amb la tecnologia, fi de les utopies, la ironia de viure…), no podem deixar de banda l’opció formal escollida en la mesura que es tracta d’un procediment híbrid entre pintura i fortografia portat a terme en un context digital. Per entendre’ns: per més que Urbón parli de «pintura digital», en realitat el què fa és actualitzar la vella via definida pel pictoralisme entès com aquell primer intent de legitimació de la fotografia en el sistema de les Belles Arts durant el trànsit del segle XIX al XX a partir d’una estratègia que ara ens pot semblar prosaica però que, en el seu moment, oferia l’única alternativa imaginable (imitar la pintura acadèmica i pastoral amb processos fotopigmentaris). Tot i que la majoria d’autors moderns van dictaminar que el pictoralisme encarnava un moment de decadència o de falta de maduresa per part de la fotografia —justament per la seva dependència envers el cànon pictòric— (Wallker Evans, Beaumont Newhall, però sobretot Benjamin) avui és clar que no només no hi va haver una ruptura radical sinó que es pot constatar una lenta i constant evolució des del pictoralisme més ingenu fins al neopictoralisme actual, un moviment que recupera conceptes com la teatralitat o l’escenificació que ja eren presents a la prehistòria de l’invent.
Un altre factor important a tenir en compte a l’hora de contextualitzar els formats escollits per Urbón i que, de passada, ens impel·leix a parlar de neopictoralisme és, també, la necessitat d’una nova generació d’artistes —en paraules de Jeff Wall— de trobar un sistema legítim per tal que la fotografia ocupés els espais arquitectònics i culturals reservats a la pintura. Justament per això va ser a partir de la dècada dels vuitanta quan van començar a utilitzar-se de manera generalitzada els grans formats que trencaven el patró modern de la còpia petita segons la pauta de l’obra gràfica o de la pàgina impresa així com la irrupció del concepte de quadre fotogràfic evidentment manllevat del paradigma pictòric. L’exposició d’Urbón, en aquest sentit, entronca amb una iconografia precisa a l’hora de representar la bogeria i ho fa, com no podria ser de cap altra manera, des d’una fotografia neopictoralista i escenificada que substitueix els procediments químics del revelat per l’asèpsia del fotomuntatge digital. Ja ho deia Ramon Llull: «Hi ha una saviesa del seny i una saviesa —més alta— de la follia. Per a l’alta vida de l’ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia».

Jordi Urbón
Casa de Cultura de Girona. Plaça de l’Hospital. 6  H Del 5 al 28 de setembre. De dimarts a dissabte de 13 a 21h.