Skip to content

DANIEL ZERBST: la mirada opulenta

13 September 2013

Daniel Zerbst (Braunschweig, 1974) va arribar a Cadaqués l’any 1995 i ja no se n’ha mogut. El fet de tenir l’estudi a l’antic Espai Dalí segur que hi ha ajudat bastant: gràcies a Catherine Perrot-Moore, vídua del controvertit Capità, pot gaudir d’un magnífic taller surrealista.

 

Daniel ZerbstD’ençà que Gilbert Cohen-Séat (fundador de l’Institut de Filmografia de París) va llançar a la palestra el terme «iconosfera» —a principis dels anys seixanta del segle passat— per definir l’univers d’imatges que s’havia desvetllat amb la irrupció del cinema i la televisió, la criatura no ha parat de créixer: a les imatges en moviment (i a totes les altres: fotografia, pintura, gravats, còmics, cartells…) s’hi van seguir sumant noves «icones» que, de manera inexorable, tendien a saturar l’imaginari visual al mateix temps que el desmaterialitzàven. Curiosa paradoxa: la proliferació d’imatges ha evolucionat paral·lelament a la seva virtualització; el pes físic assumit com a real d’una pintura, d’una fotografia analògica o d’una planxa de gravat —i això sense tenir en compte disciplines tridimensionals, com ara l’escultura—, s’ha vist desplaçat pel pes intangible de les imatges digitals, aquells «píxels per polzada» o «Bits» que sabem que existeixen només per la capacitat que tenen per alentir els nostres ordinadors. La iconosfera, en aquest sentit, estaria saturada de fantasmes.

Daniel Zerbst és un genuí habitant de l’iconosfera tot i que, en sentit estricte, el seu àmbit d’actuació seria encara més ampli: es tractaria d’una «semiosfera» —com la va anomenar Iuri M. Lotman— que no discriminaria cap material visual o textual sinó que, ben al contrari, el vindicaria en funció de les necessitats expressives de cada moment. De fet, Lotman ens regala una definició gràfica del terme que no té pèrdua: «La semiosfera és l’espai semiòtic fora del qual és impossible l’existència mateixa de la semiosis. Així com enganxant diferents bistecs no obtindrem un vedell, però tallant un vedell podem obtenir bistecs, sumant els actes semiòtics particulars, no obtindrem un univers semiòtic. Per contra, només l’existència d’aquest univers —de la semiosfera— fa possible l’acte sígnic particular». Zerbs «enganxa bistecs» —imatges provinents dels registres més insospitats— amb l’objectiu darrer d’interpel·lar una semiosfera que, progressivament, s’ha convertit en una «tirania de la imatge» que avança com ho faria una pandèmia global.

BurlesquePer això resulta encara més significatiu que l’artista alemany iniciés els seus primers passos acadèmics estudiant orfebreria i arts aplicades a Wolfenbüttel i Braunschweig: la miniaturització pròpia de l’orfebreria i la naturalesa manual de les arts aplicades es mantenen intactes en els seus plantejaments, vint anys més tard, gràcies, en gran mesura, a la necessitat que mostra Zerbst per posar ordre a l’enorme cacofonia visual que ha decidit gestionar. I és que allò que millor defineix als artistes com ell —des d’un punt de vista generacional— és, en darrera instancia, la possibilitat d’haver transitat per dos segles sense defallir en l’intent: fill de l’analògic i dels suports físics, i format en la prodigiosa universitat pagana del cinema, Zerbs retorna periòdicament a aquella Metròpolis imaginada per Fritz Lang, la distòpia futurista en forma de ciutat que va prefigurar el col·lapse de la República de Weimar i que manté, encara avui, una vigència inquietant; o, per raons similars, també segueix vindicant els sinistres paisatges d’una Blade Runner poblada per humans que es confonen amb els seus «replicants»; o el Mag d’Oz, el conte popular immortalitzat per L. Frank Baum que ens recorda els límits del desig i de la insatisfacció; o la música d’Elvis, que va fer que convergissin en una sensibilitat blanca tradicions musicals negres; o els fotomuntatges de Paul Citroën que, posats a tancar un cercle impossible, van servir d’inspiració a Lang a l’hora de dissenyar els decorats per a la seva pel·lícula…

Daniel Zerbst no té cap mena de problema a l’hora de definir-se com un artista post-romàntic entestat a seguir parlant dels nostres paradisos perduts. El seu, malgrat que ja fa més de quinze anys que viu a Cadaqués, segueix tenint la forma del Hindenburg, el Zeppelin que va fer història després de creuar l’Atlàntic i incendiar-se quan estava a punt d’aterrar a Nova Jersey: l’única cosa que el pot rescatar de les cendres és la mirada opulenta de l’artista —com la va anomenar Romà Gubern—, un esguard poderós capaç de digerir qualsevol cosa i, potser també, de redimir-nos a tots plegats.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: