Skip to content

Reinventar «ses roques»

7 September 2013

Quim Serrano Bou inaugura avui (19h.) al Casino de Cadaqués una selecció de pintures que tornen a passar la geologia del Cap de Creus pel sedàs creatiu de regust surreal.

 

serrano bouA Max Ernst li agradava portar a col·lació una història explicada per Vasari a la seva genial Le Vite (editada per primera vegada el 1550 a Florència) on descrivia una curiosa afició del pintor renaixentista Piero di Cosimo: sembla que l’artista italià es passava llargues estones contemplant una paret on els malalts s’havien acostumat a escopir (imaginem l’espectacle dantesc ofert pel gargamelleig convuls dels tuberculosos víctimes d’hemoptisi); amb les taques formades pels esputs sangonosos sobre el mur es dedicava a compondre batalles eqüestres, ciutats fantàstiques i uns paisatges de bellesa indescriptible; veient-se a ell mateix com una versió —menys escatològica— de Piero di Cosimo, Max Ernst comentava en un text fonamental (Més enllà de la pintura, de 1937) quin era el seu procés d’ocultament al mateix temps que revelava una realitat alternativa: «Dedicant-me cada vegada amb més intensitat a aquella activitat [passivitat], que més tard es va anomenar paranoicocrítica, i adaptant als recursos tècnics de la pintura […] el procediment del frottage que en origen només semblava aplicable al dibuix, i intentant restringir cada vegada més la meva participació activa en l’esdevenir del quadre, amb l’objectiu d’ampliar així la part activa de les facultats al·lucinatòries de l’esperit, vaig arribar a assistir com un espectador al naixement de totes les meves obres […]. I jo, que sóc un home de constitució ordinària, he fet tot el possible per convertir la meva ànima en monstruosa. Com si nadés a cegues, he esdevingut vident. He vist. I m’he trobat, per sorpresa meva, enamorat del que veia i amb el desig d’identificar-m’hi».

Quim Serrano (Blanes, 1952) no és Max Ernst ni, per descomptat, Piero di Cosimo, però comparteix amb ells aquell esguard al·lucinatori capaç de transmutar la realitat en quelcom de sorprenent i, fins a cert punt, revelador. Que la vida imita a l’art ja ho va deixar dit Oscar Wilde a la Decadència de la mentida: per això les pedres pintades per Serrano no s’anomenen en funció de la seva estructura geomètrica —ni de la composició mineral— sinó que reben el nom de les seves aparences; S’Agulla, Es Camell, Sa Tortuga o Sa Rata, són alguna cosa més que pedres, són portes obertes a la imaginació creativa que, en el cas de Serrano, té la forma inconfusible d’una mena de mandala pagà que, en darrera instància, és un cant a la vida de «ses roques».

Quim Serrano Bou
Societat l’Amistat de Cadaqués. Plaça Dr. Trèmols, 1.  H Del 7 al 30 de setembre. De dll a dg de 18 a 22h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: