El retro-futurisme de Davor Vrankic

El Centre d’Art Àcentmètresducentredumonde exposa a Perpinyà l’univers bigarrat i inabastable de l’artista croat Davor Vrankic fins el proper 25 de maig. La mostra anirà acompanyada d’un cicle de Jazz que iniciarà, el proper 18 d’abril, el John Serry Trio.

Pura seducció. Impossible no restar fascinat davant els treballs d’un artista que en fa prou amb un tros de paper (per més gran que sigui, no deixa de ser paper) i una mina de plom (diguem-ne llapis) per tal de convertir en imatges un univers prodigiós que brolla de la seva imaginació com ho farien les fruites madures d’una cornucòpia, és a dir, amb absoluta opulència. Volem dir que, avui per avui, qualsevol projecte artístic que porti al camp de l’art les tesis del «decreixement» ens ha d’interessar per força: immergits com estem en un paisatge on la realitat és una quimera aplaçada rere infinitat d’interfícies (aquells dispositius prostètics que tan bé analitza Íngrid Guardiola a L’ull i la navalla), el retorn als rudiments bàsics de qualsevol disciplina (el paper i el llapis) no deixa de ser, en el fons, un genuí acte de resistència.
En el cas de Davor Vrankic, potser la vacuna contra l’absurd tecnològic cal cercar-la en una biografia que es qualsevol cosa menys convencional. Nascut el 1965 a OsijeK (Croàcia), viu i treballa des de fa més de dues dècades a París. De fet, la seva vida ha estat marcada per un moviment pendular que el porta, regularment, dels Balcans a França: Vrankic va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina) de 1986 a 1988 i, de 1988 a 1991, a Zagreb, on es va graduar… Amb tot, va completar la seva formació a la Facultat d’Arts Visuals, París VIII, de 1995 a 1999. Durant tots aquests anys, el Croat ja va deixar clara la seva fascinació pel dibuix realitzat en rigorós blanc i negre i des d’una estètica propera al realisme sense caure, però, en estratègies mimètiques ingènues o en exercicis d’exhibicionisme estèril. Les seves obres han estat presentades en nombroses exposicions individuals i col·lectives a París, Nova York, Brussel·les, Amsterdam i, més destacable encara, formen part de col·leccions de molts museus internacionals (MoMA de Nova York, Museum Overholland d’Amsterdam…) així com d’importants col·leccions privades.
Sigui com sigui, i més enllà de la biografia o dels mèrits curriculars, Vrankic és una rara avis en el panorama artístic contemporani per l’oferiment que fa als seus espectadors. En paraules de la comissària de la mostra, Anne-Cécile Guitard: «Estem convidats a deixar-nos envair per l’espectacle barroc i apassionant d’aquest hiperrealista de l’emoció, aquest narrador retro-futurista que li agrada transformar la matèria i embolcallar el sublim amb una capa de molèsties. Aquí la grandesa mística dels mestres flamencs o espanyols es fusiona amb referències populars i subterrànies, ens parla dels seus herois de còmic, de la recerca del meravellós segons Miyazaki o dels fantàstics contes tradicionals de l’Orient. Com les figures eternes que van sacsejar la nostra infància o que encara ens acompanyen avui dia, els mons dibuixats de Davor Vrankic ens fascinen perquè la seva estranyesa ens és familiar».
Una «estranyesa familiar» que vindria a justificar la sorpresa de la historiografia de l’art davant els treballs d’un personatge difícil de classificar, justament, per la seva entrega desacomplexada al joc visual en el context d’una tradició occidental quasi sempre obsessionada per la transcendència com a garant últim de l’obra d’art. I és que tota la producció creativa de Vrankic pot ser considerada un itinerari sinuós, balbucejant, que hauria estat transitat de manera desigual per figures com Giambattista Piranesi, l’hortícola Archimboldo, Max Ernst o Yves Tanguy, però també per Mantegna, Uccello, o els van Eyck (o, més propers a nosaltres, Erró, Sarah Sze, Jim Shaw o Tom Friedman): artistes que comparteixen, més enllà de les lògiques diferències circumstancials, una passió gairebé impúdica per la visibilitat, pel món que s’ofereix a la mirada en tant que possibilitat de realització permanent, d’escenificació de l’impossible.
Vrankic, a més, sap bascular perfectament entre l’opulència flamenca i la relativa sobrietat d’una Itàlia encara hereva del renaixement, o entre la iconoclàstia geomètrica de l’Alhambra granadina i l’obsessiva tradició figurativa nòrdica; és a dir, elements que sumen desconcert si el que es pretén és fer una lectura lineal de la història de l’art sense tenir en compte, per exemple, tot allò referent a la transcendència del joc, a la lleugeresa de l’existir entregat a la contemplació jovial d’un món que s’endevina seductor, renovat i canviant en cada un dels seus elements, talment com si Déu hagués cedit la batuta al Geni Maligne cartesià. Ras i curt: imaginació gràfica (i seducció) en estat pur.