Els catalans de París

La galeria Richard Vanderaa porta a Girona una mostra que, fins a finals de juny, rememorarà el grup d’artistes auto-exiliats catalans que van treballar a París durant la dècada dels seixanta del segle passat.

Què tenen en comú els artistes Antoni Miralda (Terrassa, 1942), Joan Rabascall (Barcelona, 1935), Benet Rossell (Àger, 1937 – Barcelona, 2016) i Jaume Xifra (Salt, 1934 – París, 2014)? Doncs que van ser prou hàbils com per marxar d’un país on la dictadura eclipsava qualsevol forma de creativitat i, també, que, a l’hora d’escollir destí, van saber veure en París un possible centre europeu que, d’alguna manera, encarnava una alternativa a l’hegemonia nord-americana del moment. De fet, es tracta de quatre casos emblemàtics però ni molt menys aïllats: al costat dels Miralda i companyia cal afegir-hi un nodrit grup amb figures tant heterodoxes com Zush, Frederic Amat o Francesc Torres, en total una dotzena de creadors que, com dèiem, van decidir viure el llarg tardofranquisme des de la distància.
Sigui com sigui, i en això la historiografia de l’art tradicional ha demostrat ser molt pròdiga, la denominació del grup «Els catalans de París» és tan vague com artificiosa: els crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Maria Lluïsa Borràs van tirar pel dret a l’hora de referir-se a un conglomerat de personalitats, insistim, molt diverses però que compartien, més enllà de qualsevol altra consideració, origen i destí. El que si hi havia, en qualsevol cas, era una solidaritat comuna sorgida, cal suposar, dels seus posicionaments polítics i de la seva aposta desacomplexada per opcions estètiques, diguem-ne, d’avantguarda. Per entendre’ns: si bé mai van referir-se a ells mateixos com «els catalans de París», si que van coincidir en un moment de convulsions socials (maig del 68) on el que estava en joc era la concepció de la realitat mateixa.
En aquest sentit, cada autor va oferir la seva pròpia via (complementària a la dels demés): Miralda, potser el més «colorista» de tots, va establir una sèrie de fructíferes col·laboracions (d’entrada amb Dorothée Selz i, des del 1972, amb la conservadora i gastrònoma Montse Guillén) que van fer del menjar i dels rituals associats al banquet l’objecte del seu treball artístic; Rabascall, menys vistós que Miralda, va assumir un discurs de crítica més explícita després d’entrar en contacte amb figures com les dels intel·lectuals Lawrence Alloway i Pierre Restany (un dels elements més recurrents en la seva obra fou la televisió, que va saber abordar des de múltiples perspectives: com a icona, objecte, souvenir, escultura, element de comunicació i fetitxe); Beni (diminutiu de Benet Rossell) encarnaria la versió més acadèmica (des de perspectives progressistes) del grup: llicenciat en dret a Barcelona (1961) i diplomat en sociologia a Madrid (1962), es diplomà posteriorment en teatre a París (1964), ciutat on també cursà estudis de cinema etnogràfic al Museu de l’Home, dirigits per Jean Rouch (1965-66). La seva aportació va ser feta des de diferents camps, començant pel cinema i acabant per una plàstica gairebé minimalista…
Capítol a part mereix el saltenc Jaume Xifra: com molt bé ha assenyalat Pilar Parcerisas, una de les especialistes més destacades a casa nostra sobre l’artista, Xifra «ha estat un dels artistes més singulars que ha donat Catalunya en maridatge amb la cultura francesa. Esdevingué artista, inventor i un gran pedagog. És difícil trobar una definició justa a la seva versatilitat. És el primer dels artistes de la generació conceptual catalana dels anys 60 que emigrà a França en plena dictadura. A casa nostra era conegut per formar part del grup dels artistes catalans de París dels anys 60 i 70, pel seu treball sobre l’objecte, les accions rituals i el projecte Scanning». A nivell de disseny, inventà i patentà un marc adaptable que molts artistes han fet servir i que encara és al mercat (en el seu dia va ser fabricat per Steph Simon que produïa els mobles de Jean Prouvé): són els coneguts marcs Zeefra, basats en un sistema de motllures de doble esquena, molt apreciats per Henri Cartier Bresson, que els solia posar a les seves fotografies.

Pierre Restany
Per al grup d’artistes catalans que va aterrar a París durant els anys seixanta, el «Nouveau Réalisme», impulsat pel crític nord-català Pierre Restany (1930 – 2003), era el marc conceptual de referència. Lluny d’oferir un receptari ideològic (a la manera del manifest futurista, per exemple), apostava per subministrar unes coordenades àmplies amb algunes singularitats remarcables. Com explica Eric Forcada, es tractava d’una «plataforma de base que reunia artistes amb línies diferents (objectuals, cartellistes, irracionalistes) a partir del denominador comú més petit, és a dir, l’apropiació del real». Un gest, insistim, aparentment insignificant però que va marcar de manera irreversible la gran ruptura en el panorama artístic de la postguerra i, al mateix temps, va permetre eclosionar, per fi lluny dels Estats Units, un nova i rica era postduchampiana. La bona notícia és que tot plegat va comptar amb una més que notable participació catalana.