El dia de Thoreau

Amb motiu del Dia Internacional de l’Art, la Nau Côclea de Camallera organitza l’acció teatral «Desobediència, retorn al bosc».

No cal ser massa perspicaç per endevinar què hauria pensat Henry David Thoreau (1817-1862) de la possibilitat de celebrar, per exemple, un Dia Internacional del Medi Ambient (5 de juny): «Què succeeix, la resta de l’any, amb el planeta?», imaginem que ens diria plàcidament assegut al porxo de la seva barraca del llac Walden, conscient de la naturalesa pal·liativa d’una iniciativa destinada a fer més suportable la mala consciència de les Nacions Unides (responsable —i això si que cal commemorar-ho— dels mateixos Cascos Blaus que, durant el genocidi ruandès, van saber mirar cap a una altra banda mentre es liquidava, a cop de matxet, gairebé un milió de persones). La cosa no millora quan s’analitzen els objectius d’aquesta mena d’efemèrides tan acotades en el temps: amb el Dia Internacional del Medi Ambient, expliquen les llumeneres de l’ONU, es pretén «proporcionar un rostre humà als temes ambientals»; «animar les persones a convertir-se en agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu»; «promoure la idea que la societat és fonamental per a canviar les actituds en relació als temes ambientals» i, en darrera instància, «impulsar una societat que asseguri a totes les nacions i persones el gaudiment d’un futur més segur i més pròsper»… El problema de fons l’expressaria a la perfecció una dita proferida antigament per les àvies: «De bones intencions, l’infern n’és ple».
I qui diu el Dia Internacional del Medi Ambient, diu el de l’Art: en un paisatge on allò que realment predomina és la mediocritat (sobretot institucional), apuntar-se a una suposada festa de la cultura que no sigui de caire reivindicatiu és, com a mínim, de mal gust. Per això, d’entre totes les iniciatives celebrades a les comarques gironines (a Catalunya, el Dia de l’Art només se celebra aquí) si cal destacar-ne una és la promoguda des de la Nau Côclea de Camallera: repensar el llegat de Thoreau s’endevina, per moltes raons, com una bona manera de ressituar-nos en el món, especialment en una època on molts pocs són capaços d’orientar-se. Per què Thoreau? D’entrada, no només pel seu ecologisme. De fet, ni tan sols especialment: reduir la lliçó de Thoreau a una qüestió purament ambiental seria com creure que tota la producció literària d’Oscar Wilde ha de ser llegida en clau homosexual. Ho explica a la perfecció el filòsof Ramon Alcoberro a la introducció de l’edició catalana de Walden o la vida als boscos: «Walden ha de ser llegit com un clàssic de la crítica a la modernitat perquè, apareixent al mateix moment en què la revolució industrial enterra el mode vida tradicional, ens ofereix eines de resistència contra allò que el seu contemporani Karl Marx hauria anomenat l’alienació». Si Thoreau vol retornar l’home a la natura és, paradoxalment, per recuperar la seva humanitat.
En aquest sentit, (i ja que la proposta de la Nau Côclea contempla realitzar una «passejada reflexiva») disposem d’un petit opuscle (publicat per l’editorial mallorquina Olañeta) titulat Caminar (pòstum, 1862) on Thoreau expressa el pinyol del seu «pensament ecològic» amb algunes frases que, rere la seva simplicitat enganyosa, amaguen tota una cosmovisió, en el fons, d’orientació antropocèntrica: «Crec en el bosc, en la prada i en la nit en què creix el panís» i «És la natura salvatge [wilderness] el que preserva el món». Per entendre’ns: segons Thoreau el secret del pensament ambiental (en tant que alliberador) no és altre que el de la recerca de l’harmonia personal i moral, que no pot aconseguir-se en una societat industrialista i, per tant, depredadora del medi. La degradació de la natura, les guerres i l’opressió de l’home no són fets separables o pures situacions circumstancials o inevitables: apareixen, ben al contrari, com a conseqüència d’una determinada mentalitat. Que aquesta concepció s’anomeni «espiritualisme» no hauria de sorprendre ningú: «Contra la concepció del món com a Gran Màquina que consumeix energia i produeix treball —conclou Alcoberro—, Thoreau defensa, com molt del que avui s’anomena deep ecology, una concepció quasi primitiva de l’univers com a Gran Animal que viu en harmonia».
Deixant de banda el transcendentalisme de Thoreau (sorgit del reformisme religiós de Harvard i encapçalat per figures com el filòsof Ralph Waldo Emerson), a nosaltres ens resta la possibilitat d’actualitzar el seu missatge defugint-ne, per descomptat, la literalitat. És a dir: atesa la impossibilitat de retornar a la natura (si tothom deixa la ciutat per anar al camp, aleshores el camp es converteix en ciutat), és responsabilitat de cadascun de nosaltres activar les potencialitats de realització individuals en un moment on la pròpia responsabilitat tendeix a dissoldre’s en un magma indeterminat on la «culpa» sempre és dels altres o, més encara, d’entitats fantasmagòriques que mai ningú ha vist però que tothom afirma haver de suportar. Pensadors poc o gens coneguts com el francès Clément Rosset (1939 – 2018) poden ajudar-nos a actualitzar la mirada de Thoreau en un sentit crític, a saber, el que identifica la fal·làcia o prejudici naturalista com una construcció genuïnament moderna destinada a fer més fonda la nostra alienació en relació a la realitat. En paraules de Thoreau: «Si un home passeja pel bosc per amor als arbres serà considerat un mandrós, però si es passa tot el dia dedicat a especular, tallant els arbres i deixant la terra erma se’l tindrà per un ciutadà laboriós i emprenedor. Com si l’únic interès que una ciutat pogués tenir pels seus arbres fos tallar-los».