Skip to content

Art, taxidèrmia i correcció política

29 January 2019

Javier Garcés exposa «El somni del taxidermista» al museu Darder, un dibuix de grans dimensions que ens permet fer algunes reflexions sobre la contemporaneïtat.

taxidermistaQualsevol aficionat a la taxidèrmia coneix (o hauria de conèixer) les peripècies vitals de la nord-americana Martha Maxwell (1831 –1881), una autèntica pionera que, a banda de feminista i naturalista, va ser (inclús abans que Carl Akeley, considerat per la historiografia tradicional el fundador de la disciplina) la primera en utilitzar tècniques dermoplàstiques en la conservació d’espècimens, és a dir, que quan pretenia «immortalitzar» qualsevol animal, primer en modelava la forma (en feia una escultura) i, només després, la cobria amb la pell de cara a obtenir un resultat que aspirava a ser el més naturalista possible. Al llarg de la seva vida, no cal dir-ho, Maxwell va haver de bregar amb una societat masclista que tendia a minimitzar qualsevol activitat duta a terme per una dona i, també, amb les manies d’un incipient ecologisme benpensant que veia en l’activitat de Maxwell una simple obsessió depredadora. I és que la nord-americana caçava els animals que després dissecava sense, per això, incórrer en cap mena de contradicció: «Tots han de morir en algun moment —deia als seus detractors—, jo únicament els escurço el període de consciència per donar-los forma i perpetuar-los». De fet, la seva dieta estrictament vegetariana li permetia dir coses com ara: «Què és més cruel, matar per menjar o matar per immortalitzar?».
Més enllà de la incorrecció política de la nostra pionera (parlem d’una figura que avui resultaria insuportable per a molts) en resta un llegat que transcendeix l’àmbit exclusiu de la disciplina. Volem dir que Maxwell, segurament sense proposar-s´ho, era una artista. Qui millor va entrellucar aquesta possibilitat va ser l’escriptora Helen Hunt (res a veure amb l’actriu de Hollywood) després d’una visita al museu que, el 1873, la taxidermista va obrir a Colorado: «Els seus mètodes són peculiars. Ella primer modela l’animal amb guix segons el seu desig i el deixa assecar. Després el cobreix amb la pell, que col·loca en el seu lloc, en comptes d’omplir i deixar que sigui la pell la que doni forma a l’animal. Sembla que hi hagi el doble de pell de la necessària per cobrir-lo, potser sigui aquesta una de les raons per la qual molts dels animals dissecats semblin tan espantosament antinaturals […] La senyora Maxwell és, doncs, en realitat una escultora d’animals. Parlant amb propietat, cap dels animals del seu museu està dissecat. Són animals esculpits, coberts amb pells apropiades a la seva espècie». Ni més ni menys: Maxwell prefigura allò que, a partir de 2004, es coneixerà com a taxidèrmia alternativa (Rogue taxidermy), una disciplina, explica Robert Marbury (un dels fundadors, juntament amb Sarina Brewer i Scott Bibus) que en realitat és «una mena d’escultura pop surrealista en la que s’utilitzen materials tradicionals de manera poc convencional».
Deixant de banda a Maxwell i als il·luminats de la Rogue taxidermy, hom no pot deixar de notar la importància que ha tingut la taxidèrmia en l’art contemporani: a diferència del gènere de la Natura morta, on allò que compta és assenyalar el caràcter fugisser de l’existència (vanitas) i la corruptibilitat inevitablement associada a tota cosa orgànica, la taxidèrmia en mans dels artistes apuntaria en una altra direcció, a saber, la que no defuig els nostres instints necròfils més subterranis i, també, la que contempla la pulsió de mort com a quelcom ineludible si pretenem copsar alguna cosa sobre l’altra cara de la moneda, la definida per la vida convencional i conscient. Artistes com Jean Fabre, Rauschenberg, Edward Kienholz, Daniel Spoerri o l’alacantina Lorena Amorós (per citar un exemple més proper i poètic) han utilitzat en major o menor mesura la taxidèrmia per parlar-nos de zones fosques de l’ànima humana: en tots els casos, el preu que han hagut de pagar ha estat el de ser etiquetats coma políticament incorrectes.
Expliquem tot això perquè molt a prop de casa tenim el que va ser el més irreverent dels Museus d’Història Natural, és a dir, el mític Darder de Banyoles. La transformació que va patir el 2003 (quatre llargs anys de reformes) va ser fruit d’un formidable exercici der correcció política i d’hipocresia museogràfica, un colossal despropòsit destinat a desdibuixar una col·lecció que representava, millor que cap altra, la visió eurocèntrica del món i l’ànima colonialista d’una societat, en el fons, encara victoriana. L’episodi del «negre» amb el Dr. Arcelin (un metge de Cambrils d’origen haitià preocupat per la carcanada resseca d’un anònim boiximà) va ser el preludi d’una història amb final infeliç: l’actual espai d’interpretació de l’estany amaga al subterrani la col·lecció del senyor Francesc Darder, un genuí representant de la seva època (amb tots els seus clarobscurs) que, per a major glòria seva, va saber morir a causa de la mossegada d’una serp.
La bona notícia és l’exposició que, a partir d’avui, es podrà veure al Museu de Banyoles. El somni del taxidermista és un dibuix i la història que hi ha al darrera: amb motiu d’un encàrrec de 2016, l’artista Javier Garcés va visitar durant set mesos el Darder per tal de documentar-se. Allò que havia de ser la simple il·lusrtació d’una puput es va acabar convertint en una insospitada metàfora de l’acte creatiu i, per descomptat, en la vindicació indirecta i atemporal de sensibilitats com la de l’oblidada Martha Maxwell…

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. Javier Garces permalink
    29 January 2019 12:24

    Fantàstic Gràcies

    Javier

    El mar., 29 ene. 2019 11:27, Eudald Camps escribió:

    > Eudald Camps posted: “Javier Garcés exposa «El somni del taxidermista» al > museu Darder, un dibuix de grans dimensions que ens permet fer algunes > reflexions sobre la contemporaneïtat. Qualsevol aficionat a la taxidèrmia > coneix (o hauria de conèixer) les peripècies vitals de la” >

  2. Georgina permalink
    11 February 2019 13:36

    Molt interessant l’article. Encara que Martha Maxwell era molt bona taxidermista, com es pot veure en les fotografies que hi ha dels seus treballs en el web. Els grans naturalistes de la seva època eren també taxidermistes, i caçadors si feia falta. Hi ha un bon article sobre ellà aquí https://www.taxidermidades.com/2015/02/martha-maxwell-feminista-naturalista-y-taxidermista.html
    La taxidèrmia és un treball complexe, que requereix coneixements d’anatomia, escultura, química, zoologia,…. A més, no sempre el resultat és prou bo ni sempre es conserva tant de temps com es voldria.
    Quant a la rogue taxidermy, és una altra cosa. Un naturalista com cal crec que no faria mai una cosa així.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: