Skip to content

Els paradisos perduts

21 January 2019

Joan Paradís (Figueres, 1941 – 2019) va ser l’autor escollit pel celebrar el dotzè aniversari de la galeria Lola Ventós de Figueres. La mostra, titulada «Paradís i Puig», haurà sigut la darrera que haurà fet l’artista en vida.

vetlla monjaEls poemes, deia Juan Ángel Castaño, son absurds com les carícies: «Son las cataratas de impaciencia que dan nombre —no orden— a la experiencia»; la pintura, de manera anàloga, també assaja d’aprehendre una realitat que s’endevina definitivament escàpola. Per això no té cap mena de sentit, com mai es cansava de subratllar en Joan Paradís, parlar de figuració o d’abstracció com si es tractés de coses separades: el món és un conglomerat d’imatges i sensacions impossible de traduir amb perfecta literalitat. El mateix artista figuerenc assenyalava quina podria ser l’estratègia a seguir: «El dibuix és fonamental —li confessava a la galerista Lola Ventós—, el primer que has d’aprendre és mirar durant molta estona el que t’envolta i llavors dibuixar ràpidament el que has après observant, un traç ràpid, fluid, amb força». Mirar i traduir allò que hom és capaç de percebre però, en especial, de sentir…
La pintura de Joan Paradís és la història d’un procés marcat pel trànsit que va de la literalitat, més o menys explícita, al sensualisme més radical. Per entendre’ns: el punt de partida simbòlic segueix essent aquella llunyana i fundacional «La vetlla de la monja» (1961), una pintura autoreferencial que parla de la primera (i definitiva) gran crisi viscuda per Paradís i, per extensió, de la seva relació amb la pràctica de l’art: «Vaig ser educat en l’estricte catolicisme —explicava a propòsit de l’obra que s’exposa, de manera permanent, el Museu de l’Empordà—, fins i tot vaig arribar a fer els Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola, que són una forma de masoquisme, fins que, en vistes de la misèria que m’envoltava, vaig L'artista vist per JORDI MITJÀcomençar a qüestionar-ho tot. És com si m’haguessin tret la catifa de sota els peus; vaig quedar-me sense Déu i, pitjor encara, sense res a canvi. A partir d’aleshores, la pintura i l’art haurien d’omplir una mica aquest gran buit».
Omplir un buit i, també, exorcitzar una profunda nostàlgia. Com deia Proust, «els únics paradisos perduts són els de la infantesa»: el nostre pintor demostrava ser-ne conscient quan rememorava el anys de felicitat despreocupada viscuts entre Empúries i Albons, recalant a l’hotelet familiar de Cal Gambo («Quan els arqueòlegs van descobrir l’Esculapi —explicava no fa massa l’Eva Vázquez—, el senyor Paradís [oncle] ho va veure clar: tants homes treballant a pic i pala en aquell erm, per més que els assistissin els déus, necessitarien de tant en tant un refrigeri terrenal. Així va néixer l’hotel Empúries») o, més encara, escenificant batalles navals imaginàries o setges corsaris des de la platja del Portitxol… I, entretant, assistint a les classes de pintura d’en Ramon Reig: segurament, del seu primer mentor en va aprendre l’amor per l’ofici i la necessitat de convertir-se en un agut observador de tot el que l’envoltava, és a dir, el paisatge físic però també de les innumerables vicissituds humanes.
La tasca de l’artista, en qualsevol cas, no s’ha de limitar a l’exploració del perfil biogràfic propi sinó que, al final, l’ha de transcendir. El trànsit que va de la literalitat, com dèiem, al sensualisme més desacomplexat, és el que singularitza els darrers treballs de Paradís. Ho narrava a la perfecció l’inabastable Mark Rothko en els seus escrits sobre art: «L’objectiu de l’artista és reduir tot allò subjectiu i objectiu per parlar de l’experiència sensual. La seva tasca és intentar que els éssers humans entrin en contacte amb quelcom d’etern a través de la seva reducció al terreny del sensual, que és el llenguatge més elemental de l’experiència humana en relació a l’exterioritat […] La sensualitat és el nostre índex de realitat». Amb la maduresa, Paradís s’havia convertit en un mestre de la sensualitat pictòrica gràcies a la seva gestualitat fràgil però perspicaç i, sobretot, als successius substrats que, amb el pas dels temps, s’havien acumulat a la seva mirada atenta.
L’exposició que, fins el proper 31 de gener, es pot veure a la galeria Lola Ventós de Figueres, s’ha acabat convertint en un exercici destinat a fer balanç d’una figura escàpola però, en el fons, genuïnament empordanesa. Com molt bé diu l’Alfons Romero, «podríem aprofitar aquesta mostra per posar-nos a treballar per a la preservació d’un corpus importantíssim d’obra d’art i preservar-la cap al demà de la nostra civilització». Possiblement, el proper gest caldrà que vingui per part de les institucions encarregades de vetllar el nostre patrimoni cultural, començant pel Museu de l’Empordà i acabant per una Generalitat que, sovint, només sembla de Barcelona.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: