DICCIONARI DE TÒPICS

2018. L’any que acabem de deixar enrere certifica el poc interès general per la cultura. Diferents assaigs il·luminen el paisatge…

Ni en el més delirant dels seus somnis de posteritat hauria imaginat, Gustave Flaubert, la vigència del Diccionari de Tòpics. Es tracta, a grans trets, d’una prodigiosa col·lecció d’estupideses subministrades per ordre alfabètic que ens permet descobrir, encara avui, com sol resultar molt més senzill valer-se de les opinions comunes que no pas formar-se’n una de pròpia. Per entendre el què intentem explicar n’hi ha prou recuperant l’entrada reservada al mot «Artista». Flaubert, que en parla en plural, ho resol amb un incontestable «Tous farcerurs», és a dir, que els artistes són «farsants» en la doble accepció que té l’adjectiu en francès: amants de les ficcions (fins al punt d’intentar fer-les passar com a reals) i, també, bufons o comediants que treballarien a sou pel poder de torn (avui encarnat per un concepte molt més difós com pot ser el de «mercat»). Amb tot, la darrera part de la definició resulta encara més inquietant: «Ce qu’ils font ne peut s’appeler travailler», una característica, el fet de no poder «ser considerats treballadors», que vindria a explicar l’enorme dificultat que seguim tenint per definir els estatuts de la disciplina i, encara més, la pràctica impossibilitat d’esdevenir artista professional a temps complet.
Quan Flaubert va escriure el seu Diccionari fa més d’un segle, insistim, no podia imaginar que els prejudicis que naixien amb la modernitat perdurarien fins al punt de convertir-se en certeses acceptades acríticament pel comú dels mortals. Els artistes contemporanis segueixen maldant pel reconeixement d’un públic que sembla destinat a donar-los l’esquena i, és clar, per la integració «normal» a un mercat que segueix preferint dirigir-se a les passions ordinàries (al gust democràtic) més que no pas als imaginaris excessivament elaborats. Si les coses canvien és només en aparença i, com creia el protagonista de Il Gattopardo, amb l’objectiu de que tot segueixi igual (la frase de Burt Lancaster al film de Visconti era: «Qualcosa doveva cambiare perché tutto restasse come era prima»).
Portem a col·lació el clàssic flaubertià per insistir en la nostra incapacitat per plantejar solucions i, per contra, la nostra immensa capacitat per reformular problemes. Segurament aquesta és la principal característica del gremi al què pertanyem: repensar-se una vegada i una altra convertit en una nau que evita navegar a la deriva gràcies a una boia que porta un immens i lluminós interrogant inscrit. Volem dir que tot plegat no és res més que l’intent —aplaçat, recursiu— de respondre aquella pregunta que Mario Merz repetia, com un mantra, a les seves obres dels anys setanta: «Què fer?»; Com portar a terme allò que la teoria només ha descrit (Lenin vs. Chernishevski)? Com seguir treballant a la recerca d’un sentit que, sovint, té caràcter d’expectativa més que no pas de certesa? A casa nostra, el millor exemple del gest de Merz en el regala el Bòlit amb motiu de la celebració dels seus deu anys d’existència. El títol de la primera taula rodona (duta a terme el passat 29 de novembre a la seu del pou Rodó) no podia ser més explícit: «Què has fet, Bòlit?» esdevenia una subtil manera de driblar la qüestió de Merz tot i que, al final, i per raons més aviat òbvies, acabava essent un simple exercici de vivisecció.
El 2018, com el seu antecessor immediat, haurà sigut un mal exercici marcat pels avatars polítics i la precarietat del sector. Sigui com sigui, les qüestions plantejades per Flaubert encara cuegen. Tres dels assaigs més interessants publicats el darrer any posen l’accent en alguna de les qüestions ara esmentades. Destaca, en primer lloc, la Teoría de la retaguardia plantejada per Ivan de la Nuez: fidel al seu estil clarivident i directe, el crític d’art ens convida o no perdre mai de vista «la paradoxa d’un art que es ven com a rebel·lia mentre es nega a assumir que forma part dels mateixos mecanismes que critica. Sempre disposat a parlar de tots els problemes del món, menys dels seus propis problemes. Col·locant, com Sartre, l’infern en els altres i esquivant l’infern propi. Un art que és capaç de protestar per les condicions dels treballadors als Emirats Àrabs al mateix temps que els envaeix amb un desplegament museístic sense precedents». De la derrota política a la tirania dels mercats: Annie Le Brun disecciona amb Lo que no tiene precio els mecanismes a través dels quals els moviments de capitals acaben essent com els corrents marins encarregats de desplaçar les masses de líquid creatiu. Res escapa a la lògica implacable d’un sistema que dissimula la seva putrefacció a través d’una estètica cosmètica mancada de continguts reals…
D’això parla, també, el magnífic l’Ull i la navalla d’Ingrid Guardiola: de la realitat que cal recuperar immersos com estem en la virtualitat del món i de les relacions humanes. Guardiola, a més, no s’acontenta amb la simple diagnosi i apunta una possible sortida a través de l’activisme més espontani, és a dir, de tot allò autèntic que és capaç de florir als marges del camí controlat per les diferents esferes del poder. Tres mirades a un problema que comença a ser endèmic i al que, posats a imaginar alguna conclusió possible, només podrem fer front mitjançant grans dosis d’ironia. En paraules de Jankélévitch: «La ironia, alhora que destrueix l’embolcall exterior de les institucions, ens ensenya a respectar solament l’essencial […] En resum, la ironia salva allò que pot ser salvat».