Un refugi estètic

El refugi antiaeri de Girona acull una mostra col·lectiva del grup «Cercle de Conversa» que ret homenatge a Raimon Panikkar.

Cada espai preserva, en forma de «memòria enllaunada», vestigis del seu passat temporal: per més complets i absoluts que siguin l’abandó i la desolació, per més abstracta i atemporal que sembli la realitat ruïnosa del lloc en qüestió, sempre existirà «a disposició» del visitant contemporani una remor que, com els espectres, emergiria de les profunditats (un magma silent format per totes les veus i tots els sons que, en època pretèrita, van inundar l’espai contingut dins d’unes estructures avui abandonades). Per entendre’ns: el silenci d’un estadi esportiu en desús —per exemple— no té res a veure amb el d’una antiga cripta; el desert sonor que regna dins les estances d’un vetust edifici ministerial, o del què havien sigut unes concorregudes termes —per seguir amb els exemples un xic extrems—, ben poca cosa té a veure amb el que hom retroba quan descendeix, solemne i entotsolat, a les catacumbes…
Quina seria, en aquest sentit, la «memòria enllaunada» al refugi antiaeri de la ciutat de Girona? Doncs la d’un temps prenyat de por i de tensa espera, d’urgència vital i de desesperació. Els integrants del Cercle de Conversa es fan ressò d’aquest aspecte: «Aquest espai no esdevé en absolut neutre. Essent refugi antiaeri, construït a l’interior de la terra, protegia la població civil de Girona dels bombardejos de l’exèrcit feixista durant la Guerra del 36, iniciada per militars insurrectes que s’aixecaren contra el govern de la República. Aquest escenari ens recorda, en temps de repressió contra la nostra cultura, que es fa indispensable una crida als valors més fonamentals de la condició humana i la seva necessitat de créixer i desenvolupar-se en el respecte i la llibertat sense temença». Amb tot, i per evitar possibles malentesos, és important assenyalar quina és la naturalesa del projecte Diàlegs amb el misteri: la seva dimensió no és (només) ètica o política sinó, en especial i per sobre de qualsevol altra consideració, estètica.
D’aquí la importància del buit i del silenci com a contenidors: enfront de les diverses propostes dels artistes (heterogènies en la seva formalització però coherents en el seu rerefons conceptual) hom té la sensació de formar part d’allò que, a partir del Renaixement italià, passaria a anomenar-se «sacra conversazione», un diàleg silenciós entre els figurants d’una escena aparentment estàtica però amb una forta càrrega transcendental (allò que Borges anomenava «imminència reveladora»). L’exposició del refugi antiaeri actualitzaria —cercant una analogia gens forçada— els cèlebres Diàlegs en el buit entre Beckett i Giacometti en el sentit assenyalat per Matti Megged, és a dir, el d’uns creadors que, exiliant-se de la realitat, van intentar crear «un domini independent separat del món objectiu i la forma com usualment percebem la realitat o creiem percebre-la. En les seves obres trobem una necessitat de diàleg, pero un diàleg amb el buit»… Un buit, per descomptat, no només antitètic al denunciat per Lipovetsky, sinó que tindria la funció o la capacitat de neutralitzar-lo: «Ja ninguna ideologia política —escrivia el sociòleg francès fa més de trenta anys— és capaç d’entusiasmar a les masses, la societat […] no té ídol ni tabú, ni tan sols imatge gloriosa d’ella mateixa, cap projecte històric mobilitzant, estem regits pel buit, un buit que no comporta, tanmateix, ni tragèdia ni apocalipsi».
A ningú hauria d’estranyar, per tant, la seducció operada pel relat defensat per Raimon Panikkar. A banda d’aquest primer nivell dialògic que s’esdevé entre les obres i els seus autors, l’exposició actualitza un segon registre que, en darrera instància, acaba essent un subtil homenatge al pensament de Panikkar: «Enguany, en el centenari del naixement de Raimon Panikkar —confessa el col·lectiu d’artistes—, volem compartir aquest espai dialogal posant en relació petits fragments de la seva obra amb peces nostres, que tot i l’eclecticisme dels diferents plantejaments plàstics mantenim una certa sintonia de rerefons, comú amb els plantejaments de l’autor». I quins eren, a grans trets, els plantejaments del filòsof i teòleg català? Doncs els d’algú que, a cavall de dues tradicions aparentment antagòniques (l’occidental-cristiana i la hindú-buddhista), va acceptar serenament «el risc existencial —en paraules seves— de la conversió sense alienació, de l’assumpció sense rebuig, síntesi o simbiosi, sense sincretisme ni eclecticisme». O, dit d’una altra manera: Panikkar fou un pensador que, paradoxalment, sempre es va mostrar molt més atent a les intuïcions que a les idees i, de manera anàloga, va saber copsar una realitat en la qual les diversitats no són absolutitzades (dualisme d’arrel platònica), ni idealitzades (panteismes de manual), ni reduïdes a meres ombres (monoteismes excloents i empobridors)…
El principal mèrit de la proposta del Cercle de Conversa és que, enmig del guirigall i de la vacuïtat pròpies dels períodes festius, habiliten un espai per a la reflexió al cor mateix de la ciutat propici per a repensar qüestions profundament inactuals, però «inactuals» en el sentit reclamat per Nietzsche (o, més proper a nosaltres, per Ernst Tugendhat): es tracta de temes que la societat contemporània defuig d’afrontar tot i que, al final, determinen allò que realment hauria d’importar-nos.

Col·lectiva
Refugi Antiaeri, Girona. Jardí de la Infància H Fins el 4 de novembre. Avui, de 12 a 14 h i de 17 a 19 h. Cap de setmana d’11 a 14 h i de 17 a 20 h.