Kitaj a Catalunya

Una nova galeria d’art al carrer Auriga de Girona recupera la figura de Kitaj. L’impulsor del projecte és el galerista i marxant Richard Vanderaa.

L’obertura d’una nova galeria d’art a Girona, d’entrada, no és un a notícia dolenta ni bona: tot dependrà de quina sigui la seva aposta, és a dir, de si s’apunta al mercadeig insubstancial d’obres previsibles o, al contrari, de si creu en la dimensió cultural de la seva empresa i assumeix el risc que, amb l’excepció dels clàssics, sempre acompanya a l’art de qualitat. El cas que ens ocupa ens permet ser doblement optimistes: Richard Vanderaa, per una banda, és un jove galerista i marxant que ja ha demostrat, abastament a la galeria Jecsalis de Sant Feliu de Guíxols (oberta el 2016), el seu bon criteri i sensibilitat; per l’altra, inaugurar espai expositiu amb una figura clau de l’art de la segona meitat del segle XX com Ronald B. Kitaj (Ohio, 1932-Los Angeles, 2007) suposa un regal tan inesperat com prometedor.
Qui era, en qualsevol cas, Kitaj? La biografia publicada al catàleg d’artistes del Museu Thyssen (per citar un referent molt proper) ens parla del seu amor primerenc pel dibuix i pel mar fins al punt que, el 1950, «se enroló en un carguero noruego y navegó a Sudamérica, y en 1951, tras obtener su licencia de marinero, se embarcó en varios petroleros en los que viajó a Venezuela y al Caribe». Amb tot, l’intrèpid viatger (com si vulgués emular els passos de Jack London) també va saber recalar: «Durante su estancia en Europa, en 1951, visitó París y Viena, donde estudió en la Akademie der Bildenden Künste austriaca y, más tarde, en la Ruskin School of Drawing and Fine Arts de Oxford. En 1960 entró en el Royal College of Art de Londres y conoció a David Hockney, al escultor Eduardo Paolozzi y a Chris Prater, con quien hizo numerosos trabajos de serigrafía. Poco a poco se fue convirtiendo en un importante protagonista de la escena artística londinense»…
Portem a col·lació aquests fragments biogràfics no tan pel què diuen (tot és cert) com pel que deixen de dir: a partir de 1953, Kitaj va mantenir una estreta relació amb Catalunya, i més concretament amb Sant Feliu de Guíxols, que va durar més de trenta anys. A l’encarregat de redactar la seva biografia no li devia semblar rellevant, per exemple, que l’artista hi tingués casa pròpia? O que molts títols de les seves obres facin referència, de manera més o menys explícita, a Catalunya o a la població ganxona? Ho haurien passat per alt si, enlloc de Sant Feliu, l’americà (nacionalitzat britànic) hagués triat, per exemple, Madrid o Cadaqués? Sigui com sigui, i més enllà de la historiografia miop (i amb mala fe?), resta per a la memòria un relat molt diferent, curull d’anècdotes familiars com les que va viure al costat del seu gran amic Josep Vicente Romà (1923-2011), un militant socialista que acabaria sent alcalde i amb qui mantindria relació epistolar fins pràcticament el final, o les llargues passejades amb Richard Hamilton (aquest si, instal·lat a Cadaqués) i amb el mateix Vicente per un passeig que encara no havia estat conquerit pel turisme massificat… Ras i curt: Kitaj va arribar a Espanya i va acomiadar-se de Catalunya.
Per cert: tampoc li devia semblar rellevant al biògraf de la Thyssen que Kitaj parlés català i que llegís a Llull, però també a Espriu, Riba o Pla. I encara més: va ser justament a Catalunya on se li desperta la necessitat de recuperar les seves arrels jueves. El primer viatge a Jerusalem el fa des de terres catalanes i és aquí on reflexiona llargament sobre els seus propis orígens: la situació viscuda en plena dictadura franquista en va ser, molt provablement, el detonant.
Per entendre’ns: a Londres Kitaj va descobrir una alternativa artística a l’esteticisme superficial del Pop Art americà (amb el paradigma Warhol) gràcies als Hamilton i companyia. Amb tot, és important no perdre de vista la seva principal característica: una independència radical que no li permetia encaixar del tot en cap escola. A Sant Feliu, en canvi, hi va descobrir una alternativa humana: un poble orgullós del seu passat capaç de bregar en les condicions més adverses i éssers fidels als seus principis, potser inclús idealistes, com en Josep Vicente.