Un joc de marcat caràcter autobiogràfic

Manel Bayo exposa a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona cinc anys després de guanyar la Biennal d’Art.

Tot el futur està contingut en els jocs de la infància. O, per dir-ho a l’aristotèlica: totes les potencialitats que es despleguen en l’esfera lúdica s’actualitzaran, de manera anàloga (sense alterar els «rulls»), en l’escenari del real. Volem dir que, amb les excepcions que es vulgui, els que tenen l’impuls de manar de petits, manaran de grans (i a la inversa). Pels sensibles, en canvi, pinten bastos: la seva mirada transparent i vulnerable a la violència existencial els condemna a observar de prop, o inclús a participar, en tot allò que preferirien contemplar des de la distància. Enfangar-se o morir, sentenciaria l’averany. La filosofia, per cert, sempre ha tingut molt present aquesta, diguem-ne, propedèutica lúdica: Gadamer (el joc com a base antropològica), Huizinga (insistia en el seu caràcter autònom), Deleuze (parlava del «joc pur» on intervenien destresa i atzar), o Groos (el joc com a preparació per a la vida) oblidaven, tots ells, o no prestaven prou atenció, a com la realitat mateixa s’organitzava, gràcies a la modernitat tecnològica, com un immens tauler d’escacs on l’èxit o la victòria han acabat monopolitzant el sentit darrer del nostre periple vital. Avui, viure i jugar, es confonen.
Allò que anomenàvem món ja no existeix. Schopenhauer la va encertar de ple: el món sempre ha sigut voluntat i representació. El què no podia imaginar l’alemany és el desgavell generalitzat: matem a déu sense tenir substitut (l’enorme forat que genera la seva absència ens convida a dialogar amb el buit) i renunciem a totes les utopies a canvi de la darrera màscara adoptada per la tirania, és a dir, la dictadura del capital. A casa nostra, que és Europa, el segle XX ha fet possible les avantguardes artístiques, el mal radical en forma d’Holocaust i, durant un breu període de temps, l’Estat del Benestar. Amb tot, l’autèntica revolució, el gran canvi de paradigma, s’esdevé amb la substitució de l’analògic pel digital. S’ha escrit altres vegades: el que caracteritza a tota una generació d’artistes (i Manel Bayo en seria un cas paradigmàtic) és haver viscut, en primera persona, el trauma d’aquest impàs. Per dir-ho d’alguna manera, s’han vist obligats a fer de frontissa en la mesura que viuen amb un peu a cada costat: de l’analògic i del digital, del paper i del plasma, de la comunicació diferida i immediata, de l’arbre (com a estructura jeràrquica) i de la xarxa (com a estructura no jeràrquica); una generació d’«il·lusos il·lusionats» (com la caracteritzava el petit de la nissaga Trueba al seu llibre/pel·lícula) que malda per reconquerir una parcel·la d’individualitat que no s’estabilitzi enmig d’aquella «espècie de gelatina vibrant hiperactiva» de la que parla Peter Sloterdijk a la seva Teoria filosòfica de la globalització.
Rull (títol de l’exposició) per tant, és un joc i una declaració de principis generacional. També és, en darrera instància (i potser per sobre de cap altra consideració), un exercici autobiogràfic realitzat mitjançant una subtil forma d’arqueologia domèstica on la resta física, la reconstrucció enganyosa que en fa la memòria i els símbols conviuen, i dialoguen, en igualtat de condicions. Per això l’exposició sencera pot ser vista com una mena de Via Crucis on l’artista encarnaria la figura messiànica: les diferents «estacions» o aturades que fa, camí del Calvari, tenen, com a factor comú, elements que ens acaben remetent al paradís perdut. El pas del temps, sembla voler-nos dir Bayo, genera una gran quantitat de runes. Suportar el seu pes (aquesta seria la lliçó final) només és possible des d’una perspectiva estètica i, per descomptat, sense perdre mai de vista les regles del joc.

MANEL BAYO
Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Plaça de l’Hospital, 6 H Del 25 de gener al 10 de març. De dimarts a divendres d’11 a 20 h. Dissabtes d’11 a 18 h. .