Skip to content

Pintura d’un exili

9 November 2018

El centre d’art Àcentmètresducentredumonde de Perpinyà ens atansa una de les figures clau de l’art espanyol del segle xx.

ANZO«És difícil per a qui viu fora del món no buscar als seus», proclamava André Malraux des de la seva talaia profètica: l’orientalisme programàtic de l’autor de La condició humana no deixava de ser, en el fons, un intent desesperat de denunciar els desvaris d’occident, és a dir, l’alienació d’una societat cegada per les promeses de la tecnologia i el progrés i incapaç, per contra, d’aprendre absolutament res dels seus propis errors (uns perills que va evidenciar la Primera Guerra Mundial i que, de manera monumentalment tràgica, certificaria la Segona). ANZO (José Iranzo Almonacid, Utiel, 1931 – València, 2006) va decidir «viure fora del mon» quan, a la dècada dels seixanta, va començar a «buscar els seus» i organitzar-se artísticament mitjançant col·lectius com Estampa Popular: es tractava, a grans trets, de denunciar les màscares d’un regim que, parapetat rere les suposades bondats d’una economia que s’obria al món (allò del «desarrollismo»), perpetuava els mals endèmics d’una societat que calia mantenir, al preu que fos, en minoria d’edat mental (facilitar-li l’accés al consum ja s’intuïa, aleshores, com la millor manera d’inhibir la consciència crítica).
Amb tot, la sensibilitat d’ANZO no va trigar a portar-lo per territoris que calia transitar en solitari: el millor exemple ens l’ofereixen, encara avui, els seus «Aislamientos» (a partir de 1967), una etapa artística que, segons Blasco Carrascosa, és la més idiosincràtica de l’autor en la mesura que «fa aflorar, amb visió crítica de la realitat social, les seqüeles de la massificació i la frustració: una pintura adscrita als pressupòsits estètics i tècnics del pop, i atenta a la menudesa i la incomunicació de l’ésser humà en la societat contemporània, que l’uniformitza i l’aboca a una societat alienada».
Això, a nivell conceptual. Des d’un punt de vista formal, ANZO va saber manifestar el seu «malestar de la tecnologia» amb eines i suports absolutament propis. És a dir: «Va substituir —continua Blasco— llenços, olis i acrílics per alumini anoditzat, feixos metàl·lics, fusta lacada, espills, vidres, acer inoxidable tractat al raig d’arena, pintura nitrocel·lulosa, clixés d’alumini presensibilitzat, fotogravats, fotolits, dibuixos sobre alumini amb posteriors veladures de color, etc». I tot això, al servei d’unes formes pròpies dels nous suports: laberints tecnològics, canonades de conducció que es bifurquen per camins que no porten enlloc, turbines, meandres, revolts, esquemes, així com també peces, circuits i engranatges de les computadores i rodolaments industrials incrustats, a més d’altres utensilis i artefactes tècnics de l’època, com ara arxivadors, màquines d’oficina etc.
L’exposició que actualment es pot veure a Perpinyà pot semblar, per a l’espectador contemporani amb excés d’informació tecnològica, ingènua des d’una perspectiva d’arqueologia industrial. La cosa canvia radicalment quan assumim el lloc que ens pertoca dins de l’obra, és a dir, la del figurant isolat: el nostre exili segueix essent idèntic al de Malraux, al d’ANZO i a la de tots els éssers que no es conformen amb una existència numerària.

ANZO
Espai d’Art Àcentmètresducentredumonde, Perpinyà. Avda. de la Grande Bretagne, 3.H Del 10 d’octubre al 20 de desembre. Tots els dies de 14 a 18 h. Festius obert.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: