Skip to content

Roger Lleixà: evolució d’una mirada

26 June 2017

Roger Lleixà (Girona, 1982) va començar estudiant Història i va acabar dedicant-se a la fotografia periodística. Després d’una dècada, va optar pel documentalisme. Actualment, el vídeo i la gastronomia (Vianda.cat) centren els seus interessos.

LleixàA casa nostra, hi ha cert consens a l’hora de situar l’origen del fotoperiodisme (o «periodisme fotogràfic», com prefereix anomenar-lo Roger Lleixà) en un reportatge que Heribert Mariezcurrena va realitzar, l’any 1885, per a La Ilustración. La irrupció de les imatges a la premsa escrita de finals del dinou significava, d’alguna manera, l’acte de defunció d’aquell món que tan bé va saber descriure Larra: «España es un país donde se escribe mucho y se lee poco». D’aleshores ençà, el gran derrotat ha sigut l’analfabetisme visual gràcies, sobre tot, a l’imparable procés democratitzador que afecta a la producció d’imatges o, com diria Joan Fontcuberta (el nostre referent ineludible, com a artista, però també com a teòric), a la progressiva cura d’aprimament que caracteritza la història de la disciplina: «El daguerreotip va néixer gras, i la seva evolució natural va anar fent el seu suport cada vegada més lleuger fins a desaparèixer i esdevenir immaterial».
Expliquem tot això perquè Roger Lleixà, tot i la seva joventut, ha viscut en primera persona un canvi de paradigma (el pas de l’analògic al digital) que, a banda de generar un panorama incert per als professionals del periodisme fotogràfic, ha suscitat poderosos interrogants. És a dir: com s’encara una nova modalitat d’existència que negocia permanentment la realitat? Com s’interpel·la un públic que, majoritàriament, va néixer i créixer en un entorn analògic que ben poca cosa tenia a veure amb la immediatesa del context digital? La resposta, sempre complexa, només la poden esbossar artistes que, per raons estrictament generacionals, han conviscut amb ambdues possibilitats, tota una «generació frontissa» —la nascuda entre 1965 i 1985— integrada per persones susceptibles de convertir-se en allò que Marc Prensky va anomenar «immigrants digitals» (mentre que els «natius» van néixer poc abans o després de la implantació de la xarxa, els «immigrants» vàrem néixer abans, envoltats de papers, llibres i pel·lícules de 35mm).
L’innegable crisi del fotoperiodisme, explica Lleixà, és la mateixa que afecta al periodisme escrit i publicat sobre paper: «No es tracta de ser catastrofista —afirma— ni de llençar la tovallola abans de temps: assumir la realitat és la millor manera d’adaptar-te a uns canvis que no només afecten a la producció d’imatges sinó, i potser per sobre de tot, al seu consum i usos globals». Justament per això, i després de més d’una dècada col·laborant en mitjans com el Setmanari Empordà o el Diari de Girona, Lleixà va passar pàgina sense recança i mantenint-se fidel al seu instint essencialment documentalista: «No renego del meu passat: treballar a la premsa —subratlla— és la millor cantera possible, tant pels fotògraf com per la gent que escriu. Senzillament volia seguir fent el meu camí i cercar llocs i persones capaços d’ampliar els límits d’allò conegut i, fins a cert punt, previsible. No em considero fotògraf de viatges perquè mai cerco estereotips ni imatges preconcebudes; de fet, quan arribo a un país que no conec, dedico la primera setmana a familiaritzar-me amb l’entorn sense fer ni una sola fotografia».
El seu respecte pels protagonistes de les instantànies fa que sempre continguin una rara forma de bellesa que, en contra del que sovint succeeix, no està renyida amb l’autenticitat ni amb el rigor documental. Una possible explicació a aquesta valuosa característica és que la «bellesa» de les seves imatges no és fruit d’un plantejament formalista i esteticista de la fotografia (aquella que converteix el referent en un mitjà enlloc de contemplar-lo com un fi en ell mateix), sinó que prové de la humanitat que són capaces de revelar. Els protagonistes de les fotografies de Lleixà són els éssers humans i els espais que contenen i no la fotografia mateixa, una qüestió més aviat òbvia però que afecta a gran part del col·lectiu de fotoperiodistes més celebrats, començant per McCurry i acabant per Salgado: com no podria ser de cap altra manera, el gran referent de Lleixà és l’inabastable James Nachtwey…

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: