Ecologia de l’art

(DES)FER EL TERRITORI. Demà se celebra al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí una jornada que repensa el paisatge a través de l’art contemporani.

Va ser gràcies al nou traçat de la línia de domini públic marítimo-terrestre (març de 1998) que la maresma de la Pletera, molt a prop de Torroella de Montgrí, deixava de ser terreny urbanitzable (amb una primera fase ja executada, incloent-hi la seva dessecació) per passar a formar part de la xarxa d’espais naturals protegits (Xarxa Natura 2000). La seva posterior inclusió al programa Life (iniciativa europea destinada a la protecció del medi ambient) oferia, a més, la possibilitat de convertir aquesta franja de terra maltractada en un model de recuperació ecològica i, per extensió, en un cas extraordinàriament útil per a la reflexió teòrica…
D’aquesta manera prenia forma el projecte Life Pletera, una iniciativa que, segons els seus responsables, «té com a primer objectiu la restauració integral i definitiva del sistema de llacunes costaneres de la Pletera, amb la finalitat de recuperar-ne la funcionalitat ecològica […] Aquest objectiu inclou que el sistema pugui respondre adequadament a les previsions del canvi climàtic (increment del nivell del mar i major freqüència de pertorbacions intenses) i garanteixi la funcionalitat ecològica del conjunt, tant a curt com a llarg termini. Les accions previstes per assolir aquest objectiu inclouen la desurbanització del passeig existent i els seus espais adjacents i, posteriorment, recuperar l’antiga zona humida i la seva funcionalitat ecològica com a sistema costaner».
Atesos aquests plantejaments, Life Pletera no passaria de ser, posats a citar un exemple paradigmàtic, la versió simplificada de l’ambiciós projecte paisatgístic que va aconseguir esborrar (literalment) del mapa el Club Med i fer retrocedir en el temps biològic i geològic el Cap de Creus. En aquest sentit, el concepte de «desurbanització» aplicat a la maresma tindria el seu equivalent en la «deconstrucció selectiva» duta a terme per l’Estudi EMF (dirigit per Martí Franch): en ambdós casos és possible rastrejar un rerefons teòric (i profundament ideològic) comú, és a dir, el que aposta pel «decreixement» entès com una mena de tercera via oposada als paradigmes del creixement il·limitat i de la sostenibilitat renovable.
La història és relativament recent: va ser Serge Latouche qui, a mitjan anys vuitanta del segle passat (assumint estudis anteriors com els realitzats per l’economista Nicholas Georgescu-Roegen) va començar a posar en circulació una constel·lació d’idees anticapitalistes que han acabat confluint en el concepte de «decreixement». D’entrada, l’opció de Latouche semblaria la més raonable: quin sentit té seguir defensant el creixement il·limitat de l’economia en un planeta limitat i de recursos limitats? Sense renunciar als principals motors econòmics, com és possible parlar de sostenibilitat? Evitar el col·lapse (caldria parlar de col·lapses: econòmic, demogràfic, energètic…) donant mitja volta i enfilant el camí de tornada és una opció que, de tan òbvia, esdevé inquietant…
Ras i curt: quin és el límit del decreixement? El mateix Latouche insinuava la resposta en una entrevista on explicava l’origen de tot plegat: «Va ser a Laos on es va produir el canvi de perspectiva, entre els anys 1966 i 1967. Allà vaig descobrir una societat que no estava ni desenvolupada ni subdesenvolupada, sinó literalment a-desenvolupada, és a dir, fora del desenvolupament: comunitats rurals que plantaven arròs glutinós i que es dedicaven a escoltar com creixien els cultius, ja que una vegada sembrats, amb prou feines quedava res més per fer. Un país fora del temps on la gent era raonablement feliç». Qui està disposat a passar la resta dels seus dies ajagut a la feixa mirant com creix l’arròs? Està preparat el cervell de l’home actual per suprimir un desig que, per cert, forma part de la seva biologia més profunda?
Tornat al començament: aplicar el decreixement al paisatge ens obliga a pensar-ne els límits. La qüestió de fons és sobradament coneguda: qualsevol paisatge, avui dia, més que un «lloc» és un espai on la societat intenta projectar una sèrie de valors que poden no tenir res a veure amb allò que entenem, de manera intuïtiva, com a entorn natural. L’ecologisme i la política de parcs naturals en serien l’apèndix més visible: algú ha decidit que el món, tal i com l’entenem, ha arribat a un punt de significació òptim que s’ha de preservar, per dir-ho així, extirpant-lo de tota lògica evolutiva. La reserva o el parc natural, en aquest sentit, serien espais sense temps que vindrien a encarnar el bo i millor d’una societat que s’emmiralla en un entorn, per altra banda, perfectament controlat (els plantadors d’arròs de Laos passarien a ser habitants de la reserva índia).
Expliquem tot això per posar en valor l’aposta que Life Pletera ha fet per l’art contemporani entès, en el fons, com un contrapunt destinat a equilibrar els possibles excessos «decreixentistes». Les diferents propostes que han desfilat per l’espai natural aporten la necessària dimensió humana a partir de la qual s’articula el territori. La jornada que demà se celebra rebla en l’encert: les diferents ponències i el debat parteixen d’una idea nuclear, és a dir, la que fa possible no només recuperar el lloc sinó també la seva memòria.

(DES)FER EL TERRITORI
Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Carrer d’Ullà 27-31 H Dissabte 17 de juny. De 10 a 18h.

PROGRAMA DE LA JORNADA