El somni de Pigmalió

Tomàs Pons (Barcelona, 1974) ha convertit les runes d’un casalot de Biert en el seu paradís particular on l’escultura i la vida es confonen. Compagina la pràctica de l’art amb la docència a l’Escola Municipal d’Art de Girona.

Solament Galatea (la mítica escultura transmutada en dona de carn i ossos) podia sadollar el desig de Pigmalió: l’artista obstinat en reordenar la matèria es convertia, de cop i volta, en un ésser seduït per la forma i incapaç d’alterar el seu ordre mitjançant un tacte que ja només podia ser carícia. Ho descriu Ovidi a les seves Metamorfosis: «Pigmalió es dirigí a l’estàtua i, en tocar-la, li semblà que estava calenta, que el marfil s’estovava i que, deponent la seva duresa, cedia als dits suaument, com la cera del mont Himet s’estova als raigs del sol […]. En veure-ho, Pigmalió s’omplí d’un gran goig barreja de temor, creient que s’enganyava. Tornà a palpar l’estàtua una altra vegada, i s’adonà que era un cos flexible i que les venes tocaven les seves pulsacions en explorar-les amb el tacte». La substitució de la mirada per la percepció física d’un cos és l’essència del mite: l’engany visual dona pas a la gravidesa, a l’existència sòlida, al contacte immediat, a l’experiència de la forma i, en el fons, a la consciència de repòs. Ni més ni menys: l’escultura deixa de representar una dona per ser una dona; l’escultura ja no menteix perquè, abans que res, és l’afirmació real i concreta d’un volum que existeix en tant que volum, que ocupa l’espai (l’articula) i que, en darrera instància, contraposa la seva presència a la nostra en igualtat de condicions (la relació esdevé dialògica). Aquest és el descobriment (lliçó impartida per l’experiència) que Pigmalió va llegar a tota l’escultura posterior: la possibilitat d’integrar-se a la vida.
A Tomàs Pons no li cal modelar o esculpir cap Galatea tot i que, ben mirat, forma part d’una genealogia arrelada en Pigmalió: en el seu cas, la pràctica de l’art es confon amb l’ofici de viure. O a la inversa: viure l’ha portat a l’escultura a través de senders tan improbables com ho són els que comuniquen les ciències empresarials amb l’humanisme i la creativitat. El viatge, explica, era inevitable: «Sempre vaig compaginar els estudis d’economia amb cursos a l’Escola Municipal d’Art de Girona. No renego del meu passat empresarial, senzillament vaig canviar de rumb per mantenir-me fidel a un impuls vital que mai hauríem de contradir». La veritat és que Tomàs Pons no s’hi posa per poc ni deixa les coses a mitges: després de passar un any a The Florence Academy of Art, va fer les proves d’accés a l’Academia di Belli Arti di Firenze on, una vegada admès, va cursar els cinc anys de carrera. I encara més: gràcies a certes complicitats acadèmiques sorgides arran de l’experiència italiana, Pons va poder explorar la branca del disseny a la prestigiosa Universität für Künstlerische und Industrielle Gestaltung. Sigui com sigui, la seva particular «Bildungsroman» acadèmica no va trair, en essència, la naturalesa circular del periple clàssic (on origen i destí coincideixen): impartir classes d’escultura a la mateixa Escola Municipal d’Art on, d’alguna manera, tot va començar, s’endevina com el colofó perfecte…
«La gràcia d’haver estudiat aquells anys a Itàlia —explica— és que podies aprendre un ofici: professors (la majoria dels quals anaven desapareixent o jubilant-se a causa de la seva edat avançada) amb molta experiència pràctica et regalaven la possibilitat de fer». La paradoxa, en qualsevol cas, resulta evident: només és possible transgredir els llenguatges tradicionals de l’art si, prèviament, s’assoleix un coneixement profund d’aquests llenguatges. Aquesta vindria a ser la clau de volta que suporta el projecte artístic i docent de Tomàs Pons: pouar en la tradició tot allò que pot ser-nos útil en un present incert. Biert i Girona són, en aquest sentit, localitzacions perfectes de cares a actualitzar el somni de Pigmalió.