Skip to content

Pensar amb les mans

29 May 2017

Ona Trepat (Girona, 1995) és una estudiant de Belles Arts que ha decidit centrar el treball de final de grau en l’univers cisteller. El seu estudi de Serinyà és el lloc perfecte: ni Thoreau l’hauria pogut imaginar.

Ona TrepatOna Trepat vindria a ser una genuïna representant del nodrit grup de joves artistes que no només no s’han deixat seduir pels cants de sirena tecnològics (virtualització del món, immediatesa dels resultats, connectivitat global…) sinó que, i desmentint a la majoria d’àugurs mil·lenaristes, han optat per replegar-se amb l’objectiu de recuperar una dimensió pràctica i manual de les seves disciplines menystinguda, com a mínim, des de fa mig segle llarg. En aquest sentit, l’univers cisteller li hauria brindat l’ocasió perfecte: «Gràcies a la complicitat de persones com l’Aleix Grifoll —explica— vaig començar a aprofundir en una pràctica ancestral que diu moltes coses sobre nosaltres. Recuperar els vímets acumulats a diferents magatzems de la Garrotxa a causa de la pràctica desaparició de la disciplina (a la comarca només n’hi ha un, de cisteller en actiu) ha sigut, per a mi, l’inici d’un viatge en direcció a la memòria i a través de la tècnica».
Immergida en el TFG (treball de final de grau), Ona Trepat volia rastrejar els antecedents d’una escultura que la contemporaneïtat hauria acabat de desdibuixar: «Fer escultura implica repensar la nostra relació amb l’espai —subratlla l’artista— però també assumir la naturalesa constructora de l’ésser humà. Menystenir tot allò que impliqui manufactura o artesania ens està portant a un carreró sense sortida». Òbviament, la Ona Trepat1figura de Richard Sennett s’imposa en la conversa: la distinció que el sociòleg americà estableix entre habilitat manual i inspiració transcendeix l’anècdota fins al punt d’esdevenir un fidel reflex d’algunes de les nostres principals patologies. És a dir: la gràcia de la inspiració —que avui dia torna a estar molt de moda— és que el pur talent pot substituir a la feixuga formació. Res més allunyat de la realitat. Deixant de banda exemples recurrents com els protagonitzats pels Mozart, Rimbaud i companyia (personalitats que la historiografia de l’art seriosa ja ha sabut situar en el lloc del seu precís esforç), la resta no deixen de ser ecos d’una fantasia narcisista i adolescent que es nega a acceptar que, com a norma general, no hi ha individus amb aptituds excepcionals sinó actituds individuals excepcionals. L’autocrítica, que es troba en l’origen de tota activitat lliure i conscient susceptible d’esdevenir treball artístic, només s’aconsegueix mitjançant la pràctica reiterada.
Fer cistells no és massa diferent a tocar el violí: la ment s’educa al mateix temps que el cos. Aquesta és, conclou Trepat, la dimensió ètica continguda en l’obrar pacient de l’artesà: tot allò que fa ens recorda la necessitat de bastir ponts entre el nostre univers mental i una realitat material que no podem ignorar. En aquest cas, les paraules que ressonen amb força són les de Blaise Pascal: l’home, segons el filòsof francès, és un ésser mig i mitjà situat entre dos infinits; quan aspira a allò superior, cau en l’inferior i, en canvi, quan se submergeix en l’inferior, una llum l’eleva cap allò superior. Entre l’àngel i la bèstia, la seva realitat transcorre en el món en un equilibri precari, ja que la naturalesa humana «és dipositària de la veritat i claveguera de la incertesa i de l’error, glòria i residu de l’Univers». Raó i sensibilitat o, com ell ho anomenava, esperit de geometria i esperit de finor.
Qui sap si, en el fons, la cèlebre «canya» de Montaigne no era, en realitat, la branca d’un vímet: «L’home és una canya, la més dèbil de la natura, però és una canya pensant. No cal que l’Univers sencer s’armi per esclafar-lo: un vapor, una gota d’aigua, són suficients per matar-lo. Però encara que l’Univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que allò que el mata, perquè sap que mor, mentre que l’Univers no sap res sobre l’avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament». Un pensar, ens recorda l’artesà, que també pot fer-se mitjançant les mans.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: