Skip to content

La fragilitat del present

15 May 2017

El Museu de l’Empordà i la Casa Empordà de Figueres tornen a acollir la biennal d’art dedicada a la jove creació europea.

jce

Qualsevol exposició col·lectiva que degui el seu origen a «una selecció de joves creadors procedents de diferents països de la Unió Europea, amb l’objectiu de donar a conèixer la seva obra i de promoure formes de diàleg i contactes europeus per mitjà de la cultura i l’art contemporani» (declaren, amb solemnitat programàtica, els seus organitzadors) no deixa de ser, en el fons, un exercici demoscòpic que, empresonat com està dins del perímetre-frontera destinat a preservar la pròpia disciplina, no només no revela massa res sinó que es limita, en el millor dels casos, a constatar estats i relacions, per altra banda, força evidents o previsibles. I qui diu «exercici demoscòpic» diu «rànquing»: la taxidermització del pensament abstracte i dialògic característica del nostre present (hereu del positivisme més ranci) troba en les llistes d’èxits el seu millor autoretrat. És com si, a tots plegats, ens rellisqués la història: la incapacitat crònica de l’observatori oficial per detectar talent no ha impedit que les veus profètiques vaticinessin, enmig d’udols formidables, la possibilitat de jerarquitzar projectes quimèrics o aventures sense fonament. La predestinació mítica ha desterrat definitivament a l’esforç. Som nàufrags que agiten els braços i reneguen amb l’únic objectiu de ser rescatats. Ras i curt: una llista, en primer lloc, diu coses del seu autor (el de la llista).
Explicat de manera planera: els més venuts solen ser els més prescindibles, entre altres raons, perquè, per ser-ho (els més venuts), han hagut de renunciar, després o abans, al grapat de coses que converteixen un text qualsevol en literatura d’alta volada. Amb l’art succeeix tres quarts del mateix: cada vegada que un mitjà, especialitzat o no, s’atreveix a proclamar qui són, per exemple, els «10 joves creadors amb més projecció», el què en realitat fa, sense proposar-s’ho, és habilitar una àmplia perifèria que, com dèiem, es resisteix a la taxidermització. Assumida la importància de la cultura dels marges, el següent pas és interrogar a «la selecció», és a dir, descobrir que hi ha més enllà de l’al·literació de noms i de la singularitat de cada proposta. En aquest sentit, Mario Pasqualotto (excel·lent artista i esteta afinat encarregat de coordinar la secció catalana de l’invent) ens regala pistes valuoses: «Totes les obres —escriu— tenen un profund rerefons polític i una càrrega emocional, que exemplifica la dualitat entre el món personal i la realitat que els envolta. Són joves que viuen els temps convulsos actuals, amb situacions econòmiques precàries que els obliguen a un reciclatge personal persistent, tant emocional com material».
D’això es tracta: el «profund rerefons polític» del que parla Pasqualotto s’expressa en forma de «pensament feble» en el sentit que li dona el filòsof Gianni Vattimo, és a dir, una mirada molt més atenta als perfils de la realitat que als fantasmes sorgits de les ideologies; la «càrrega emocional», en canvi, implica recuperar l’herència del povera i, en especial, assumir una perspectiva femenina de la realitat que pot ser duta a terme tant per homes com per dones. Treballs com els de Giulia Berra (per citar una de les propostes més destacades) ens obliguen a pensar en la possibilitat d’una tercera via d’importants implicacions ètiques: entre la voluntat de canviar la realitat i l’actitud passiva d’acceptar-la com a quelcom donat, hi ha un tipus d’activitat subtil que recorda a la feina de les modistes (i de totes les Penèlope, Ariadna, Aracné…) en la mesura que reconstrueix el món mitjançant un teixir pacient que exigeix ser portat a terme amb la màxima cura. És allò que en el context anglosaxó s’ha volgut anomenar, en paraules de Caroll Guilligan, ètica de la cura (Ethics of Care): una manera d’afrontar la realitat sense violència i amb la certesa que només és possible transitar per aquesta vida tenint cura de totes les coses.
La naturalesa parcial de tota selecció no hauria de desanimar-nos: més enllà de les individualitats, la doble exposició de Figueres conté una lliçó que paga la pena d’aprendre.

Col·lectiva
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2  H Del 28 d’abril al 18 de juny.  De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Diumenges i festius d’11 a 14h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: