Dibuixos que il·luminen

Alba Falgarona (Figueres, 1985) es converteix en La Wäwä quan té un llapis a la mà. Les nines que dibuixa també són «wäwäs»: personatges d’aparença fràgil però poderosos. És l’autora del cartell de les Fires de la Santa Creu d’enguany.

La «wäwä» és una nina d’aparença fràgil que, servint-se només de l’espessa cabellera, aconsegueix abastar tot un món (impossible no pensar en les «serps aquàtiques» de Gustav Klimt). La seva existència és múltiple: n’hi ha una per a cada sentiment. De fet, el seu origen, inclús per a la seva creadora, és un misteri: «Tothom m’ho pregunta —explica— i jo no puc recordar quan vaig començar a dibuixar-les… M’imagino que, d’una manera o altra, sempre m’han acompanyat». La solució de la incògnita és tan òbvia que, com la carta robada de Poe, pot passar desapercebuda: cada «wäwä» representa un possible autoretrat de l’autora; cada il·lustració, per entendre’ns, vindria a ser obra d’un sismògraf emocional capaç d’enregistrar, amb precisió quirúrgica, els avatars del paisatge humà.
En aquest sentit, no hauria d’estranyar-nos la fidelitat que, immergits com estem en l’era digital (o de l’autisme líquid), manté Falgarona amb els procediments tradicionals: el paper i el llapis, units a les tintes, aquarel·les i als pinzells, preserven (i revelen) el gest de l’artista sense filtres tecnològics ni pròtesis conceptuals. Dibuixar, en el fons, vol dir transcriure. Per això és injust veure en la il·lustració una disciplina «menor» i subsidiària destinada, majoritàriament, al públic infantil: qui hagi tingut a les mans, per posar un exemple d’abast global, el Teatre de mitjanit de la gran il·lustradora txeca Kvéta Pacovská sabrà, entre altres coses, que la frontera entre allò que anomenem art (més o menys seriós, més o menys inútil però condicionat per un vector de transcendència) i la resta de disciplines «aplicades» com ara la il·lustració, és tan difosa com imprecisa. D’això es tracta: l’artista de Praga (com la Wäwä) ens demostra a bastament que els grafismes essencials del seu univers de personatges entranyables i precaris són, en el pitjor dels casos, un camí que ens permet explorar la mateixa condició humana i el seu desig de retrobament mitjançant allò que és simple i màximament expressiu. No hi ha grans discursos al darrera sinó més aviat tot el contrari: es tracta de recuperar una mena de pulsió infantil que, per a qui ho recordi, és aquella que sap prescindir dels accidents superflus per centrar-se en el contorn emotiu de les coses.
El que diem de Pacovská serveix per la Wäwä: hi ha més activisme a les seves «nines» que en els treballs de determinades artistes (no cal dir noms) especialitzades en convertir el discurs de gènere en simple estratègia destinada a dissimular la pròpia mediocritat. Ras i curt: la figuerenca ha entès que la millor manera de ser feminista és projectant una mirada femenina sobre totes les coses (aquesta va ser la gran lliçó de Freda Kahlo). Cada Wäwä ret el seu particular homenatge a l’anvers més subtil i delicat d’una realitat, encara avui, brutal i masclista. Fins i tot la versió que ha fet d’en Berruga (mític capgròs figuerenc) per al cartell de les Fires de la Santa Creu d’enguany destaca, entre molts altres encerts, per la lleugeresa que sap imprimir en un personatge essencialment gràvid.

Un sector precari
No podem parlar d’il·lustració sense fer-nos ressò del darrer (i demolidor) informe emès des de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (juny de 2016). En primer lloc, ens recorden quin és el perfil majoritari dins del sector: dona, d’entre 30 i 40 anys, i amb un nivell cultural alt. Dit això, la resta són males notícies: el 94% dels enquestats se senten mal pagats i, en conseqüència, el 70% es veu obligat a cercar feines complementàries per tal de subsistir. Sigui com sigui, la precarietat entre els professionals de la il·lustració queda palesa a través dels sous: un 40% percep només 1.200€ anuals; els qui perceben salaris per sobre dels 20.000€ anuals tot just arriba al 4% i són, curiosament, les persones que no tenen estudis oficials. A la llum d’aquestes dades, és just reclamar que, com a mínim les institucions públiques, tinguin cura dels treballadors gràfics: només cal que vetllin perquè la seva feina sigui ben remunerada i, sobretot, perquè l’intrusisme no segueixi essent la tònica dominant.