Skip to content

L’estiu de Joan Furriols

2 July 2017

El museu d’escultura Can Mario (Fundació Vila Casas) porta a Palafrugell la figura imprescindible d’un autor secret.

joanfurriols

Si acceptem que la sagnant crisi ja forma part de la nostra història econòmica recent, aleshores també haurem de revisar el llistat de víctimes que se li atribueixen, entre altres raons, perquè segueixen caient com mosques, inclús un cop engarjolada la bèstia. Ens referim, per descomptat, a l’idíl·lic paisatge galerístic que, com els cactus, floria solament a l’estiu: entre Blanes i Portbou (i en una constel·lació de pobles empordanesos més o menys allunyats de la costa), l’art de temporada reclamava el seu lloc en una festa opulent però efímera. «Són un parell de mesos —em confessava, fa deu anys, un galerista amb pocs escrúpols de les terres de l’Ebre— on tot se despatxa»; mercadeig compulsiu, ara ho sabem, que entonava el cant del signe d’un sector condemnat a morir o a reinventar-se. Per entendre’ns: l’empobriment de l’oferta galerística s’agreuja amb l’adveniment de la crisi però s’inicia força abans, és a dir, quan internet i la connectivitat global transformen radicalment els hàbits de consum d’un públic que no necessita mitjancers.
Expliquem tot això per subratllar una idea incòmoda: les galeries d’art que van desaparèixer ho van fer per no tornar. O per no tornar amb el mateix format: el botiguer apostat rere el taulell a l’espera de clients àvids de pintura és una imatge tan romàntica com obsoleta. L’altra cara de la moneda és la que ens permet ser optimistes: l’oferta institucional i el mecenatge privat recuperen un protagonisme que mai haurien hagut de perdre. L’excel·lent tasca de la Diputació de Girona (amb la Casa de Cultura com a vaixell insígnia), del Bòlit o del Museu d’Art de Girona (l’exposició sobre l’ADAG és una de les cites ineludibles d’aquest estiu), per una banda i, per l’altra, l’impagable aportació que la Fundació Vila Casas fa a la cultura gironina a través d’espais com el Palau Solterra (Torroella de Montgrí) o Can Mario (Palafrugell) pal·lien, des d’òrbites oposades, l’agonia d’un sector que avança fent tentines mentre rumia, de moment sense èxit, quin rumb ha d’emprendre per no naufragar.
Ras i curt: Palafrugell i, en menor mesura, Torroella de Montgrí, són al mapa de l’art contemporani (o, potser millor, de la cultura visual) gràcies a la Fundació Vila Casas i al treball rigorós i constant de les seves principals responsables (Glòria Bosch, Natàlia Chocarro). En aquest sentit, l’exposició de Joan Furriols (Vic, 1937) encarnaria l’exemple perfecte: atansa a les terres gironines una figura artística que cal reivindicar sense descans. I és que Furriols, malgrat tot, segueix essent un creador relativament secret per culpa, paradoxalment, de l’extrema coherència dels seus plantejaments i d’una actitud insensible als cants de sirena procedents del mercat. De fet, és de justícia recordar la magnífica exposició que, ara fa quatre anys, li dedicava el Museu de Montserrat: comissariada per Àlex Mitrani, desplegava totes les versions d’un autor dotat d’una veu poètica singular i inconfusible.
Del sentit del buit al silenci: a Palafrugell hom té la sensació de formar part d’allò que, a partir del Renaixement italià, passaria a anomenar-se «sacra conversazione», un diàleg silenciós entre els figurants d’una escena aparentment estàtica però amb una forta càrrega transcendental (allò que Borges anomenava «imminència reveladora»). Furriols converteix qualsevol objecte, per quotidià que sigui, en un contenidor de pulsions poètiques i d’existència relacional. Per això no és estrany que Mitrani recomanés mirar les seves obres «a vol d’ocell»: tota la seva producció defineix un únic paisatge que ret homenatge a tot allò que s’anima gràcies a l’acció de la mirada. Una «obreda», com diria Perejaume, amb aparença de bosc i proveïda de nombroses espècies que arrelen a la mateixa terra. La història de Furriols, a més, serveix per recordar-nos que hi ha vida més enllà de Barcelona i de Tàpies: la seva indiferència, com dèiem, al relat oficial, implica pagar un preu però també aporta quelcom d’impagable. Per saber de què es tracta, insistim, primer cal assumir el repte de viure als marges.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: