Fotografia (post)postmoderna

Festival Mirades.  Els Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí tornen a convertir l’abril en un mes dedicat a les imatges.

Ho dèiem no fa gaire a les pàgines d’aquest mateix diari: l’Associació d’Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí va néixer en un moment (1999) marcat per la confusió terminològica («Què és una fotografia i quin és el seu valor de veritat?») i pel consum i producció massiu d’imatges (amb la progressiva dissolució del seu sentit). No obstant això, i una mica contra pronòstic, va aconseguir consolidar-se gràcies, sobretot, a dos elements fonamentals: el primer i més important, el dinamisme i la diversitat del grup de persones que integren l’Associació (presidida, amb rigor i tenacitat, per Vicenç Rovira); el segon, la definició d’un marc geogràfic clar i la disponibilitat d’espais (encapçalats pel Claustre de l’Hospital) on fer visible la seva tasca. I és que la principal característica dels Amics de la Fotografia és la seva capacitat per materialitzar (mitjançant exposicions i activitats paral·leles) l’ideari descrit als seus estatuts (la raó de la seva existència, expliquen, és «promocionar i potenciar la fotografia»). En aquest sentit, el pal de paller és el Festival Mirades, un certamen biennal que enguany arriba a la seva cinquena edició fent gala de salut i, en especial, de maduresa: l’extraordinària diversitat de les propostes seleccionades (per un jurat independent) i la vintena llarga de mostres (repartides entre Torroella, l’Estartit, Ullà i la Bisbal), ofereixen l’excusa perfecta per repensar una disciplina que, en determinats aspectes,  ja no pot ser qualificada de postmoderna.
En qualsevol cas, la primera qüestió que caldria intentar respondre és: «Què significa activitat fotogràfica postmoderna?». Jordi Ribalta, un dels nostres artistes i crítics més lúcids, ens regala (a Efecto real, debates posmodernos sobre fotografía), les claus fonamentals: (1) La fotografia postmoderna és una categoria ambigua. Per tres raons principals: per la mateixa ambigüitat del concepte més ampli de postmodernitat, per què dins d’ella conviuen pràctiques diverses i, fins i tot, antagòniques, i per què no és gens clar que suposi un trencament amb la fotografia moderna en la mesura que sembla més un discurs de neoavantguarda i, per tant, afí als principis originals de la modernitat fotogràfica. Es tractaria més aviat d’una continuació del projecte modern en un context tardocapitalista; (2) L’activitat fotogràfica postmoderna és una articulació angloamericana. Algunes manifestacions europees —com ara la coneguda fotografia escenificada holandesa o escola de Rotterdam dels anys vuitanta— se’ns apareixen com un reflex de les pràctiques angloamericanes així com el seu aparell crític, que es fonamenta en gran mesura en la teoria novaiorquesa; i (3) L’activitat fotogràfica postmoderna és un fenomen indissociable del mercat de l’art i en particular de la nova hegemonia de la fotografia en aquest mercat a partir dels anys vuitanta. Aquesta relació amb el mercat caracteritza la doble cara del debat entre, per una banda, la discussió sobre el problema de la representació en la imatge fotogràfica i, per l’altra, la seva legitimitat com a forma d’alta cultura. La qüestió epistemològica —reproductibilitat, pèrdua d’aura, multiplicitat, absència d’original, etc.— i la qüestió artística —reconeixement de la fotografia en el sistema de les Belles Arts i el seu suposat triomf davant la pintura o, a la inversa, l’enfonsament del sistema de les Belles Arts a causa del triomf de la fotografia— apareixen plantejades de manera indissociable.
Ordenadament. Catàleg en mà (i responent al primer punt desglossat per Ribalta), resulta impossible afirmar que es tracti de treballs unificats per cap discurs (hereu o no de l’avantguarda) sinó més aviat tot el contrari: cada autor pertany a una genealogia pròpia que, en molts casos, senzillament «utilitza» la fotografia com a mitjà més òptim i accessible de cares a fer visibles qüestions de naturalesa ben diversa. És a dir: projectes d’autoedició, pedagògics, d’investigació arquitectònica o estrictament formals, terapèutics, socials o antropològics, tan s’hi val, conformen el substrat conceptual que nodreix el bigarrat planter d’imatges exposades. De manera anàloga (i en relació al segon punt), és relativament senzill detectar certa aversió als discursos crítics que, durant dècades, han proporcionat quartades conceptuals a les diferents famílies fotogràfiques: la radical democratització del mitjà el situa en una esfera que es resisteix a la conceptualització reduccionista. Finalment (tercer aspecte descrit per Ribalta), la gran majoria de fotògrafs presents al Festival Mirades viuen i treballen al marge del mercat de l’art: deixant de banda els grans centres internacionals, la perifèria cultural ha reaccionat a la crisi global replegant-se en un sentit conservador, és a dir, que la pintura i l’escultura han recuperat aquells espais breument ocupats per la fotografia. L’esforç institucional destinat a promoure i defensar la fotografia és fruit, en part, de la desatenció que aquesta rep per part del mercat i de les galeries d’art.

CATÀLEG