Pere Noguera: l’arxiu de fang

Nascut a la Bisbal d’Empordà (1941), localitat amb una llarga tradició terrissaire, Pere Noguera ha dut a terme una revisió contemporània d’aquest material ancestral. Format a l’Escola Massana de Barcelona al costat de l’escultor Eudald Serra, ha exposat als principals museus i centres d’art del país.

El mal hàbit exhibit fins al paroxisme per bona part de la crítica d’art consistent en adscriure, sovint a còpia de generalitzacions formidables, qualsevol artista en una o altra escola (tendència, «isme», família, tan s’hi val), troba en autors com Pere Noguera el pitjor entrebanc possible, és a dir, l’encarnat per algú que, gràcies al fet de comptar amb una poderosa intuïció (quelcom molt més valuós que qualsevol concepte), anticipa amb la seva pràctica maneres de procedir que, amb el pas del temps (i el consegüent filtratge institucional), esdevindran generalitzades.
Per entendre’ns: Noguera prefigura, durant la dècada dels seixanta del segle passat, l’atenció que l’anomenat «art povera» dedicarà, poc temps després, als objectes aparentment intranscendents i d’ús quotidià; als setanta, serà pioner en la utilització de fotocòpies i, més important encara, situarà la idea d’arxiu en el centre dels seus plantejaments; al llarg dels vuitanta, i sense deixar de banda el substrat precedent, explora totes les possibilitats de l’art d’acció i de la instal·lació a l’hora que assumeix, des d’una perspectiva irònica i crítica, la resta de formats genuïnament contemporanis, començant pel vídeo i acabant per l’escenografia teatral…
D’aleshores ençà, la qüestió de fons vindria a ser aquesta: Noguera es resisteix a l’obsessió taxidermista dels teòrics de l’art perquè, en darrera instància, tota la seva aventura artística està subjecte a un principi de desplegament aliè, com no podria ser de cap altra manera, als episodis i a les modes de torn. De fet, si aquest «desplegar-se» és possible és perquè arrela amb força en un grapat de puntals originals: d’entre tots ells, la terra i el paisatge, passats pel sedàs formalitzador inherent a la condició humana, assumeixen la funció de clau de volta capaç de suportar un edifici en expansió que, ben mirat, no és altra cosa que l’arxiu on temps i memòria, vida i obra, porten a terme el seu diàleg intermitent.
Sigui com sigui, «l’arxiu Noguera» no és un dipòsit de cadàvers (a punt per a ser diseccionats) sinó quelcom que recordaria, emprant una imatge que li és propera, a les empremtes i les marques impreses en el fang. L’antropòleg Fernando Estévez ens regala observacions que poden resultar pertinents: «Per a molts, passat i memòria semblen reposar en l’arxiu a l’espera de ser interpel·lats per l’historiador. Molts altres creuen fins i tot que són els propis registres els que conten la història a l’investigador, la perícia del qual consistiria a saber llegir-los. Tanmateix, freqüentment, entre preguntar o llegir han quedat ocultes tant la pròpia materialitat de l’arxiu com el seu poder simbòlic». D’això es tracta: Noguera vindica la materialitat de l’arxiu sense renunciar al seu poder simbòlic perquè, i en contra del que molts assagistes han defensat a propòsit dels seus treballs,  l’activitat de l’artista bisbalenc és diferent a la de l’etnògraf en la mesura que només té sentit des d’una perspectiva estètica on poètica i bellesa esdevenen valors perfectament actuals.
La seva casa-estudi és, en aquest sentit, un arxiu vertical on objectes i obres s’acumulen com el llim fertilitzant dipositat per les riuades periòdiques del Daró que, per cert, pot contemplar a ben poca distància. I és que, tornant als «puntals originals» des d’on es desplega el seu univers creatiu, l’arxiu entès com a compendi de restes d’un hipotètic naufragi (que pot ser cultural, però també tecnològic) esdevé recurrent. Avui per avui, formen part de la memòria col·lectiva exposicions prodigioses i irrepetibles com la que va aconseguir omplir de fang el Museu d’Història de la Ciutat de Girona (novembre de 1982): la radicalitat del seu gest, com dèiem, anticipava tot un seguit de pràctiques que, amb certa perspectiva, hom no pot deixar de veure com a diferents modalitats de manierisme contemporani. La frase que ressona és: «Pere Noguera ja ho ha fet abans».