Skip to content

La memòria reflotada

10 February 2017

La troballa inesperada d’uns apunts de Josep M. Castellet dins un llibre que li dedicà Josep Ferrater Mora, ens obliga a repensar unes polítiques culturals més atentes a les novetats editorials que als nostres clàssics imprescindibles.

formesLa diferència entre un lector àvid de novetats editorials i un bibliòfil (que també és un lector, i no necessàriament només un col·leccionista) és, en essència, la mateixa que ens permetria distingir un turista d’un viatger: «Mentre que el turista s’afanya en general a tornar a casa al cap d’alguns dies o setmanes —escrivia Paul Bowles a El cel protector—, el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça amb lentitud, durant anys, d’un punt a un altre de la terra». D’això es tracta: per al bibliòfil/viatger la relació amb el temps de la lectura conviu amb el de la recerca de l’obra desitjada. I encara més: les hores dedicades a espigolar llibreries de vell solen traduir-se en troballes inesperades (i inexplicables) que justifiquen, amb escreix, l’omnipresència de la pols i els àcars.
La crisi, pel què sembla, ho ha alentit tot i, més important encara, ha reflotat velles pràctiques que la bulímia consumista, atiada per la implacable lògica de l’obsolescència, havia desterrat: hortets als terrats, obradors domèstics, economia d’intercanvi, col·lectivització de les despeses o, en definitiva, reciclatge responsable de qualsevol cosa susceptible de ser reutilitzada en condicions… Obviant la generació dels nostres pares (saltant-hi per sobre), ens reconciliem amb el sentit comú i el pragmatisme dels avis: de la mateixa manera que sargien la roba, usaven l’esparadrap per apuntalar la coberta d’un llibre. Es tractava d’un gest primordial (el fet de tenir cura) que no feia distincions: La Bíblia, el Calendari del pagès, una Enciclopèdia Escolar obsoleta, un poemari de Jacint Verdaguer (o el seu Dietari d’un pelegrí a Terra Santa), els Episodios nacionales de Pérez Galdós, o La Teca d’Ignasi Domènech, tan s’hi val, tots eren tractats amb idèntic respecte en funció d’allò que compartien, és a dir, la seva realitat de llibre, la seva dignitat d’objecte publicat.
Amb tot, i a diferència dels nostres avis (guardians d’un patrimoni heretat), els lletraferits de Girona solament tenien, fins no fa gaire, dues opcions: esperar el diumenge i anar a les parades de la plaça de Catalunya o bé peregrinar, carrer de la Força amunt, en direcció al Portal del Col·leccionista regentat per Joan Cortés. Això, insistim, fins no fa gaire: els darrers tres o quatre anys (la crisi, com dèiem, aporta una explicació parcial del fenomen), les anomenades llibreries de vell (juntament amb pràctiques importades com ara el bookcrossing, més emparentat amb la gimcana que amb la literatura), s’han convertit en autèntica contraimatge de les botigues de llibres on cada novetat editorial proscriu, sense miraments, la seva antecessora. Es tracta d’un model de negoci (encapçalat per la cadena Re-Read) que, al seu temps, també té la seva pròpia contraimatge en iniciatives solidàries que prioritzen el foment de la lectura a l’afany de lucre.
En aquest sentit, Connexió Papyrus resultaria paradigmàtica: tres bibliotecaris van convertir, l’any 2009, un espai cedit per la Fàbrica de Celrà en un local públic on els llibres descartats es venen per dos euros (el preu es fix, independentment de l’estat de conservació i l’interès que pugui tenir el volum en qüestió), uns diners que, finalment, es destinen a causes benèfiques. Sigui com sigui, no deixa de ser paradoxal l’origen de bona part dels fons amb els que compta Papyrus (i la resta d’iniciatives similars): provenen de biblioteques públiques cada vegada més atentes a la novetat editorial i que, per tant, necessiten alliberar l’espai disponible als seus prestatges «jubilant» les publicacions catalogades, pels motius que sigui, com a prescindibles (un segell en certifica la «BAIXA» amb rotunditat inapel·lable). És en aquest punt on la sorpresa del bibliòfil/viatger assoleix proporcions majúscules: trobar enmig del prodigiós escampall exposat a Celrà una edició antiga (la tercera) de Les formes de la vida catalana de Josep Ferrater Mora esdevé, contra pronòstic, un descobriment preciós gràcies a la dedicatòria i, en especial, al parell de documents curosament plegats que hi ha entre les seves pàgines…
El primer, menys interessant, és una carta mecanografiada d’agraïment (21 de desembre de 1982) que li envia l’aleshores President de la Diputació de València, el senyor Manuel Girona: «Vull expressar-vos amb aquest escrit —li diu a Castellet— el meu agraïment més sincer per la vostra participació en la subhasta ART-SOLIDARITAT, amb la donació de l’obra que hi heu enviat…»; el segon paper, una petita joia manuscrita redactada pel mateix Castellet, enumera en sis punts allò que la dedicatòria de Ferrater Mora li reclama.

Ferrater interpel·la a Castellet
La dedicatòria és, en realitat, una demanda: «A Josep M. Castellet, amb molt d’interès per a conèixer la seva opinió sobre una tesi que espero heterodoxa». Que un dels nostres filòsofs més destacats tingui en compte el parer d’un dels crítics, escriptors i editors més determinants per a la normalització de la llengua catalana, no hauria d’estranyar a ningú. El què ja no resulta tan habitual és que l’opinió experta, pel què sabem en funció de la correspondència consultada, no acabi d’arribar mai per motius que el mateix Castellet li confessava a Ferrater: «Les Formes de la vida catalana és un llibre que voldria comentar llargament amb vostè —afirma Castellet en una carta de 1957 conservada al fons documental de la Càtedra Ferrater Mora—. Però és, encara, un tema més difícil de tractar per carta que els altres: hi juguen sempre tantes i tan complexes emocions, sentiments i ressentiments, prejudicis, etc.! És clar que tot això vostè ho supera i és precisament per aquesta raó que m’agradaria parlar de Catalunya (¡Me duele Catalunya! com cap dels catalanistes que em miren de reüll es podria creure) amb vostè». Ni més ni menys: en plena dictadura franquista, tot apunta a que Castellet va preferir no deixar constància escrita d’unes opinions que, com revela un dels papers inèdits encartats al llibre «rescatat», podien generar-li greus conseqüències…
El primer del sis punts que conformarien el «guió» destinat a estructurar una hipotètica conversa amb Ferrater Mora, no pot ser més il·lustratiu dels seus posicionaments ni, per extensió, contrari a les tesis imposades per la dictadura: «Explicació del tema i elecció meva: no es tracta de la influència de la cultura catalana, ni d’alguns grans catalans […] No es tracta tampoc de projectar la imatge actual de C. sobre el món. Es tracta d’una cosa més inconcreta i vaga: alguna cosa com la integració de Catalunya a la Comunitat Internacional, no com una part d’Espanya, sinó amb personalitat pròpia. ¿Però té això sentit?». La vigència de les reflexions de Castellet és, com a mínim, inquietant, una sensació que transmuta en certesa quan és llegeix el segon punt del manuscrit: «La resposta només la podrem donar nosaltres mateixos, després d’haver-nos examinat, autoanalitzat, mirant però de no caure en el masoquisme i plantejant el nostre problema dins la problemàtica del món d’avui».
Quan Josep M. Castellet assajava d’escriure aquestes línies que l’atzar (animat per la bibliofília) ha extirpat de l’oblit, Europa encara no existia. Fos com fos, la necessitat de «catalanitzar Catalunya» s’endevinava com una qüestió de supervivència que, ateses les circumstàncies, només podia ser resolta en oposició directa a l’Espanya d’aleshores: «Què és catalanitzar Catalunya? —s’interroga Castellet al sisè punt de les seves notes—: retrobar una personalitat, lluitar contra l’Estat. Hem de col·lectivitzar els esforços individuals». En darrera instància, una última constatació (anotada com aquell qui no vol la cosa) definia a la perfecció la realitat amb la que, encara avui, ens toca bregar: «El poble viu, les elits pensen, els polítics traeixen».

Parlar d’allò que s’estima
«Els clàssics —deia el gran Italo Calvino— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats i insòlits resulten quan els llegim de veritat». Llegir de veritat pensadors com Ferrater Mora (o Eugeni d’Ors, Ramón Turró, Eusebi Colomer, Joan Fuster…) hauria de ser una qüestió de responsabilitat històrica capaç d’immunitzar-nos contra el pensament feble característic del nostre present liquat. La vigència de llibres com Formes de la vida catalana hauria de fer-nos reflexionar en profunditat. Si ve és cert que es tracta, com afirmava Oriol Ponsatí-Murlà en un magnífic article publicat a l’Avenç (nº 305, any 2005), d’una obra marcada per l’experiència de l’exili, també ho és l’imponent esforç que Ferrater Mora inverteix a l’hora de fixar, amb la màxima precisió, el significat de nombrosos termes associats a la personalitat catalana que el temps (l’ús i l’abús) hauria desdibuixat.
Dit d’una altra manera: la preocupació per la llengua (el català escrit entès com a eina de coneixement) exerceix de baix continu en un assaig que, a pesar de les seves evidents reminiscències noucentistes, segueix essent enormement útil si acceptem el repte que sempre suposa tornar-nos a pensar. El mateix Ferrater confessava, en el prefaci de Les formes..., que, inicialment, havia volgut destinar el llibre als «no catalans» però que de seguida s’adonà del fet que «també per al català podia tenir sentit posar al descobert les seves rels més ocultes». Ras i curt: «La meva anàlisi de l’existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d’ironia».
No li degué ser fàcil a Ferrater Mora diseccionar, des de la distància imposada per l’exili, l’espai humà i geogràfic del qual indefectiblement procedia. Es fa difícil no pensar en les cèlebres (i darreres) paraules que Barthes va dedicar a Stendhal: «on échoue toujours à parler de ce qu’on aime» [sempre es fracassa quan es parla d’allò que hom estima]. L’amor que l’autor de La cartoixa de Parma i El roig i el negre sentia per Itàlia era tan gran que no aconseguia expressar-lo amb paraules. Per fortuna nostra, l’ànima ponderada i circumspecte del filòsof català va fer possible la realització d’un llibre que, quan reflota, fa un xic més improbable el naufragi de la cultura.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: