Skip to content

Barbara Cardella: una història alternativa

29 January 2017

Barbara Cardella (Viareggio, 1989) va estudiar Belles Arts a Carrara i a Bolonya. Després de viatjar per Europa i Amèrica del Sud, ha recalat a Girona gràcies al Bòlit, a la Beca Espai i al seu interès per conèixer millor la ciutat.

cardella

Els diferents meandres que han permès a Barbara Cardella desembocar a Girona (la seva trajectòria té alguna cosa de líquida) podrien semblar fruit de l’atzar, o d’una suma de coincidències més o menys previsibles, si no fos perquè l’artista italiana no encaixa en absolut en aquella mena de perfils passius que, a manca de voluntat i determinació, deixen que sigui el corrent (anònim i impersonal) qui decideixi per ells. De fet, el periple de Cardella formaria part d’un «pla general» perfectament premeditat que, més enllà de qualsevol altra consideració, destaca per la seva coherència.
D’això es tracta: després de llicenciar-se en Belles Arts, va capir que una bona manera de seguir «creixent» (en un sentit formatiu) podia ser convertint-se en assistent d’artistes com ara Fiona Annis; treballar amb la canadenca a Rad’Art (un espai de Cesena dedicat als intercanvis internacionals creat, el 2012, pel català Anton Roca) li va servir per descobrir l’existència del Bòlit (Centre d’Art Contemporani de Girona) i d’una ciutat amb un fort poder de seducció. La gràcia de tot plegat és que Cardella va fer el trasllat sense esperar, ni rebre, cap resposta oficial per part del centre gironí: istanze-di-viaggio«M’interessa la documentació i estava disposada a fer de becària —explica amb absoluta naturalitat—, per això vaig fer les maletes i em vaig plantar, sense avisar, a les oficines del Bòlit. Que hi hagués una artista italiana en residència (Ilaria Cuccagna) va facilitar molt les coses: vaig arribar el 8 de setembre de 2016 i, durant tres mesos, vaig anar-me familiaritzant amb un univers nou i fascinant…».
Estava decidida a tornar i, com dèiem, ho va aconseguir: «Tenia la sensació —confessa— d’haver-me quedat a mitges. La convocatòria de la Beca Espai (per part de CoEspai, una iniciativa «de gestió de comunitats professionals, culturals i creatives») podia ser una bona alternativa: haver estat seleccionada em permetrà aprofundir en un projecte on, segons com es miri, Girona és la protagonista». En aquest sentit, el títol de la seva proposta no pot ser més indicatiu: «El que falta a Girona —afirmen els encarregats d’atorgar la beca— planteja una reflexió al voltant de què entenem i com es configura un espai propi. Aquesta idea pren forma a partir d’una col·lecció d’objectes que l’artista va recollint al llarg de la seva estada a la ciutat; objectes que a simple vista poden semblar banals o accessoris però que, sota el prisma de la seva mirada, configuren allò que la vincula a un espai».
I és que, a banda de la coherència, el més característic de les propostes de Cardella és la capacitat de l’autora per construir un relat alternatiu a aquella història oficial que, com ens recordava el gran Eric J. Hobsbawm, mai és innocent: «Acostumava a pensar que la professió d’historiador, al contrari que, diguem-ne, la física nuclear, no podia fer mal. Ara sé que en pot fer. Les nostres investigacions es poden convertir en fàbriques de bombes»; l’alternativa, ens demostra la italiana, passaria per dignificar les coses mínimes i, també, per posar en valor una perspectiva intimista capaç de fer justícia a tot allò que incorporem a l’hora de configurar la realitat. El filòsof Theodor W. Adorno mai es va cansar de defensar una reclamació similar: «…l’ordre de les coses és el mateix que el de les idees. Perquè l’ordre ininterromput dels conceptes no coincideix amb el d’allò que és, no tendeix cap a una construcció tancada, deductiva o inductiva. Es revolta sobretot contra la doctrina […] segons la qual allò canviant i efímer no és digne de la filosofia; i es revolta contra aquella injustícia que des d’antic es fa a allò fugisser per tornar-ho a condemnar mitjançant el concepte».
Barbara Cardella està disposada a fer justícia a allò fugisser servint-se d’una estratègia espigoladora que encarnaria la versió domèstica de l’arqueologia: sobre la taula del seu lloc de treball (tercera planta de CoEspai), comencen a proliferar tota mena d’objectes i de documents estranys, restes disperses que, al final, definiran un autoretrat de l’autora i, també, del lloc i de les persones que l’han fet possible durant un breu, però intens, període de temps.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: