Skip to content

Quico Estivill: poètica del subsòl

14 January 2017

Guanyador de la Biennal 2015, l’artista Quico Estivill reflexiona sobre el procés creatiu i la recerca personal a la Casa de Cultura de Girona.

ab-intra

El poeta i assagista José Ángel Valente li confessava a Antoni Tàpies (Comunicación sobre el muro, 1995) el seu deute amb la pintura i, de manera anàloga, la sensació de formar part d’una realitat creativa marcada per anhels i neguits idèntics o, com a mínim, molt semblants: «Succeeix —afirmava el poeta— que la matèria original sobre la que treballem tots nosaltres és la mateixa. És aquella matèria on no sabem molt bé què hi podrem trobar, matèria fosca». Una matèria, creia María Zambrano, que la pintura «ordenaria» mitjançant «formes adequades per acollir el misteri de les entranyes», unes formes que, al seu temps, es convertirien «en paraules impregnades de l’enigma originari de la raó poètica». En aquest sentit, subratllava la filòsofa malaguenya, la poesia i la pintura també estarien íntimament unides per la seva naturalesa temporal i espectral: «La pintura és com un instant viu, vivent de temps entre dos somnis: aquell del que neix i l’altre, el de la tenaç voluntat de figurar, de figurar-se per tots els temps, passant a través d’ells. […] En l’art de la pintura apareix amb més propietat aquesta condició, perquè el seu contingut són fantasmes, fantasmes ab-intra1com els dels somnis». D’això es tracta: de la mateixa manera que «tota poesia, per culta que sigui, per hermètica que ens resulti, busca sempre en el més obscur del seu si el seu element corpori, el misteri de la seva encarnació, la seva veu» (Valente), tota pintura, alliberada de tendències o modes passatgeres (elements contingents), hauria de buscar en el seu si més profund la seva poesia, l’alè vital que fa que ella, matèria abans que res, tingui també una veu pròpia.
Quico Estivill no és la primera vegada que incorpora la figura d’un poeta en els plantejaments dels seus projectes artístics. L’any 2007, per exemple, va presentar a les antigues Sales Municipals de la Rambla de Girona una mostra que aprofundia, sense embuts, en aquesta doble naturalesa, material i fantasmagòrica, de tota obra d’art: el poeta (Josep Domènech), en algun moment donat de la seva vida, va decidir tatuar-se (literalment) versos sobre la pell per convertir-se en contenidor de paraules, en un llibre viu i, per tant, sotmès als imperatius del temps; per la seva banda, l’artista visual (Estivill) va fotografiar la pell-llibre del poeta-poema i va imprimir les imatges sobre pell adobada i morta en un genuí acte de restitució. La vella reclamació d’encarnar el verb adquiria tot el seu sentit… Portem a col·lació el precedent de Jo sóc pell (títol de l’exposició de 2007) perquè fixaria les bases d’un diàleg entre disciplines que, avui per avui, hauria assolit un nivell de maduresa i de depuració conceptual difícils de trobar en la majoria de «maridatges» que, per desgràcia, el personal inventa amb lleugeresa i regularitat  inquietants.
És a dir: Quico Estivill ha trobat en el poeta Víctor Sunyol un company de viatge amb qui l’agermana la íntima convicció de que l’art, abans que res, és balbuceig. I encara més: periple vital que sol traduir-se en un descens a l’anvers subterrani d’on procedim i on tot comença (i fineix). De fet, l’exploració de coves i avencs portada a terme amb finalitats científiques (l’estudi del carst o dels espais buits que l’erosió de la roca calcària ha generat al llarg de milers d’anys) o, fins i tot, amb motivacions esportives (esmunyir-se per rasclers amb l’únic objectiu d’arribar allà on ningú ho ha fet abans: el repte et fa reptar) esdevé, gràcies al gest arquetípic i transfigurador de Quico Estivill, una poderosa metàfora del fet creatiu, del seus orígens però també, i de manera molt especial, de les seves limitacions (per dir-ne d’alguna manera). Si l’artista, dins la cova, cerca la llum, el poeta, el què vol, és invocar la veu: «La poesia —va escriure Sunyol al text anomenat Iuxta—, sempre enfront del cadàver que és la llengua, en el qual no pot ni vol reconèixer-se, i amb el convenciment que se n’ha d’allunyar tant com li sigui possible i recercar en la seva pròpia pràctica un llenguatge veritable, viu i vàlid. I etern».
En darrera instància, l’exposició AB INTRA pot ser vista com el quadern de bitàcola d’un viatge compartit en direcció al pinyol del fet creatiu. Per això és tan important el llibre-catàleg editat per a l’ocasió: a banda de les obres (poetitzades) i del poemes (convertits en obra), diferents mirades se sumen a la tripulació d’una nau que sap mantenir, amb determinació d’argonauta i sense oblidar mai la ironia que suposa viure, un rumb transcendent.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: