Skip to content

Marta Negre: el misteri ocult a les imatges

9 January 2017

Marta Negre (Santa Coloma de Farners, 1973) és Doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Tot i utilitzar la fotografia, no es considera fotògrafa sinó una artista que utilitza aquest mitjà. De fet, a la Facultat dona classes al Departament de Pintura.

marta-negre

Mohamed Chukri —cèlebre escriptor marroquí desaparegut el 2003— li confessava a l’artista Toni Serra el seu escepticisme enfront una realitat condemnada a desaparèixer i, també, la fascinació que sentia per la poderosa energia continguda en la imaginació creativa humana: «La cosa misteriosa té el seu encant —afirmava  Chukri—, més que no pas allò real. Allò real s’esvaeix, es mor. Però la cosa misteriosa té una duresa, una perdurabilitat. La imaginació creativa: tot el que quedarà de l’home és allò imaginatiu, allò creatiu […]. És el més important, i no tothom té aquesta visió sufí sobre la visió creativa interior, perquè la gent té molta por del misteri… En àrab es denomina ruhbia, la visió dels profetes; no em refereixo als profetes religiosos sinó als grans filòsofs, pintors, als grans escriptors. Tots som profetes».
Portem a col·lació la figura de Chukri (també ens hauria servit qualsevol altre estudiós de l’art permeable a la mística, com ara Matti Megged) per posar en valor una característica «medul·lar» present en la majoria de treballs de Marta Negre que, per les raons que sigui, massa sovint no es detecta o, erròniament, s’obvia: les seves imatges no s’esgoten en l’espai físic que representen. En paraules seves: «Les coses i els llocs tenen una part de misteri que normalment no percebem. Les fotografies no és que revelin aquesta mena d’anvers, però si que contenen indicis de la seva existència». En aquest sentit, la qüestió no és que la realitat estigui «condemnada a desaparèixer» (com creia Chukri) sinó la entornsnostra incapacitat per copsar-ne els estrats i tots els dominis que es despleguen, com l’infern de Dante, en direcció contrària a la superfície. Per entendre’ns: l’espai físic té sentit quan s’uneix amb l’espai que capta la imaginació. El gran «poeta de l’espai» que fou Bachelard ho explicava millor: «L’espai captat per la imaginació no pot seguir sent l’espai indiferent lliurat a les mesures i a les reflexions del geòmetra. És viscut. I és viscut, no en la seva positivitat, sinó amb totes les parcialitats de la imaginació […] El joc de l’exterior i de la intimitat no és, en el regne de les imatges, un joc equilibrat».
D’això es tracta: la dimensió lúdica que la crítica sol veure en les obres de Marta Negre és doble o, si ho preferim, operaria en dos nivells. Per una banda, la posada en escena, els elements escollits o la nocturnitat, per exemple, s’articularien com si fossin les peces d’un joc dissenyat per l’artista amb l’objectiu de confondre, o d’inquietar, més que no pas de revelar; per l’altra (seguint a Bachelard), els treballs de l’artista de Santa Coloma trobarien el seu sentit en el joc perpetu on participen l’exterioritat i la intimitat, l’aparença objectiva i la mirada condicionada o, com diria Cernuda, la realitat i el desig.
Tot plegat s’entén millor quan es té una perspectiva àmplia de les creacions de Marta Negre (al web www.martanegre.net n’hi ha una selecció prou notable). No importa si es tracta d’imatges realitzades per l’autora en el seu entorn més immediat (Around my house, 2001/2002), de materials gràfics preexistents i posteriorment modificats (Estructures suspeses, 2009/2012), de viatges en el temps amb regust d’arqueologia domèstica (Plats, forats i arrugues, una sèrie realitzada l’any 2013 al Palau de Queluz, a Portugal) o, entre moltes altres possibilitats, d’enregistraments visuals on predomina el formalisme de filiació, diguem-ne, minimalista (De_fora: Plantes, geometries i arquitectures, 2012): no importa, o no seria tan important, si som capaços de detectar (i de participar) en el doble joc que se’ns proposa.
Des d’una altra perspectiva, l’enllaç ja no solament normal sinó raonable, passaria per una certa esterilització del context fruit d’una sensibilitat, en el fons, asèptica. Si hi ha un paisatge relatiu i habitable és només gràcies a la mala consciència que provoca la seva absència.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: