Perpinyà existeix

El Centre d’Art Àcentmètresducentredumonde repassa els darrers treballs d’Artur Heras (Xàtiva, 1945), un dels millors autors valencians en actiu.

Llàstima que ja no estiguem assedegats de tango i cuixa (amb mantega o sense), i que l’estraperlo hagi substituït els caliquenyos pels feixos de bitllets ben premsats i amatents per arribar, ocults en l’equipatge d’algun membre de la postburgesia catalana, a l’Andorra principesca o a qualsevol altre paradís mafiós (origen de tots els mals) on la banca i l’estat són, de manera més o menys explícita (en funció del pudor), sinònims perfectes: a manca de motivacions amarades de supervivència (imaginar idil·lis asimètrics i fumar tabac autòcton), els catalans del sud hem perdut, de mica en mica, el costum d’anar a Perpinyà.
Ras i curt: oblidem, sense despentinar-nos, la gran importància que la ciutat de la Catalunya Nord sempre ha tingut a l’hora de definir la hipòtesis plausible  d’una determinada realitat nacional que no vol, i no pot, ser francesa ni espanyola. L’atzar, en qualsevol cas, és trapella (en ocasions, inclús favorable) i ha decidit que fos un valencià qui certifiqués la nostra presència a la capital del Rosselló: amb regularitat i persistència encomiables, Vicent Madramany ha anat bastint un edifici formidable i solvent (increïblement solvent) capaç de satisfer, ell tot sol, l’oferta d’art contemporani que, en principi, hauria de reclamar qualsevol metròpoli que gosi presentar-se com a civilitzada (el Centre d’Art Contemporani Walter Benjamin, també a Perpinyà, segueix sense aixecar el vol).
Mai ens cansarem de reivindicar Perpinyà: no incloure la seva oferta cultural a les nostres agendes i guies de l’oci és un despropòsit monumental (amb l’excepció de Temporada Alta, present al teatre de l’Archipel). Dit d’una altra manera: no hi ha excusa possible per obviar exposicions com la d’Artur Heras. Fa quaranta anys, Alfons Roig (crític d’art i sacerdot) ja ho tenia així de clar: «La pintura d’Heras posa a l’espectador en un estat de violència davant les condicions conflictives del moment. Les imatges enormement realistes d’Heras no tenen res a veure amb les tradicionals que es complauen a comprovar la identitat objecte-imatge. En les obres d’Heras, els ulls, els dits i el cervell —és a dir, les percepcions i els conceptes— van dissociats. Això crea una significació complexa i diversa, plena de contraris, d’alteracions, de dubtes i de crítica».
D’aleshores ençà, l’art d’Heras no ha parat de créixer i d’aprofundir en allò que li és més singular, és a dir, la reflexió metalingüística i el diàleg actiu amb la història de l’art i amb la resta d’imatges que habiten a la nostra superpoblada iconosfera. En aquest sentit, els responsables de l’espai de Perpinyà han sigut especialment curosos i generosos amb l’espectador a l’hora d’organitzar la mostra, no només respectant cronologies sinó també agrupant els seus continguts en tres àmbits conceptuals (més que no pas temàtics) perfectament delimitats: (I) Pintat i Expandit, integrat per pintures objecte de l’any 2012, on «les imatges sense profunditat d’espai accentuen el pla pictòric per contrast amb l’expressivitat dels materials que escampen, des de la superfície del quadre i del seu entorn, una presència immediata»; (II) Les Emocions, format per obres que recullen l’interès amb què alguns clàssics van estudiar l’expressivitat humana però sense buscar «l’alteració d’ànim expectant produïda per emocions, sinó la percepció de conceptes i dubtes amb la complicitat de l’espectador, en un joc entre la identitat dels objectes i les formes visuals i, tal vegada, el desig»; i (III) Laboratori, un apartat que, com el seu nom indica, es basa «en la reunió de dibuixos, fotos i objectes en una interacció similar a una taula de treball, amb la pretensió de mostrar els tractaments plàstics enmig del procés de creació».
Heras, per tant, lúdic i transcendent, capaç de seduir l’espectador gràcies a l’enorme quantitat de recursos plàstics que caracteritza la seva aventura pictòrica i, al mateix temps, d’estimular-lo des d’una perspectiva estrictament intel·lectual en la que el joc associatiu vindria a ser la clau de volta. El què dèiem: a manca de tangos i caliquenyos, sempre ens quedarà la visita al centre del món.

Artur Heras
Espai d’Art Àcentmètresducentredumonde,  Perpinyà. Avda. de la Grande Bretagne, 3.  H Fins el 22 de gener.  Tots els dies de 15 a 19h.