La crisi persistent

Repassem l’any que acabem de deixar enrere a través dels espais supervivents i d’algunes de les exposicions i propostes més remarcables.

I si la llum que vèiem al final del túnel no era la de la sortida sinó la del tren que ens venia de cares? Massa coses fan pensar que la crisi només s’ha acabat allà on, de fet, mai havia començat: els rics són tan o més rics que abans mentre que, a l’extrem oposat, l’exèrcit dels pobres (no hi ha eufemisme possible) ha engreixat les seves files gràcies a la lenta però inexorable destrucció (prèvia laminació) de la classe mitjana. Pel sector de la cultura, i més concretament pel de les arts visuals, la situació resulta especialment dramàtica: deixant de banda la manca d’incentius fiscals i l’existència d’un IVA monstruós (que tothom veu, amb l’excepció del senyor Montoro), l’empobriment de la classe mitjana ha sigut, també, l’empobriment del col·lectiu que, de manera diguem-ne «natural», més cultura consumia. El trist paper que les administracions reserven a les humanitats en els programes educatius (obcecats per la competència i l’eficiència o la gestió sense continguts) no conviden a l’optimisme: l’edat avançada de la majoria de col·leccionistes no té tan a veure amb el seu poder adquisitiu com en una visió de l’art i la cultura que es troba en franca regressió.
Per això són tan importants les iniciatives destinades a crear nous públics i a ampliar els formats expositius tradicionals: a Girona ciutat, La Volta i El Bòlit vindrien a capitanejar aquesta actitud des de realitats completament diferents. Els primers, instal·lats des de fa dos anys a la plaça de l’Assumpció del barri de Sant Narcís, tenen els seus orígens en la societat civil (el suport institucional arriba després) o, en paraules seves, «es tracta d’una proposta única, col·lectiva, trencadora, construïda amb la paciència i la perseverança de l’artesà [que] disposa de tallers de fusteria, robòtica, serigrafia, un laboratori fotogràfic o, fins i tot, estudis de producció audiovisual». Els Mercats d’Art Km0 (aquest Nadal han fet el divuitè) vindrien a encarnar la seva cara més visible.
El Bòlit, per la seva banda, ha convertit l’excel·lència en una forma de supervivència: el Centre d’Art Contemporani de Girona optimitza els seus recursos i és capaç de regalar exposicions a la ciutat com la que protagonitzaven, fins no fa gaire, Jordi Mitjà i Petra Feriancová. Amb tot, al llarg d’aquest 2016, les mostres temporals només han estat, per dir-ho d’alguna manera, la punta de l’iceberg: per posar en valor el Centre, cal que ens referim als tallers educatius i als cicles formatius; a l’ingent esforç arxivístic i documental; a l’apadrinament d’iniciatives «externes» (com La Volta) i a les presentacions; a les itineràncies i col·laboracions… I, per sobre de tot, als intercanvis i residències artístiques que, de manera regular, ens ajuden a redescobrir Girona a través de la mirada d’un creador forà. En aquest sentit, el balanç d’enguany és clarament positiu: residents com la mexicana  Amanda Gutiérrez, Arkadi Lavoie Lachapelle (canadenca provinent de La Chambre Blanche del Quebec), Alex Hagen o, finalment, la italiana Ilaria Cuccagna, han assajat discursos i relats diferents als que emanen de l’oficialitat centrant-se en un ecosistema humà i urbà tan fascinant com contradictori.
Deixant de banda Fundacions encomiables com la Fita o la Valvi (destaquen les mostres dedicades, conjuntament, a la desapareguda Mercè Huerta), la redempció prové dels llocs més insospitats: l’Escola Municipal d’Art de Girona i la Casa de Cultura de Girona. A La Mercè s’hi han pogut veure els resultats de la seva activitat pedagògica en forma de col·lectives d’alumnes de molt bon nivell i, amb regularitat calculada, exposicions més ambicioses com les de Pep Camps o Clara Oliveras; La Casa de Cultura, que segueix tenint  un Director en funcions, manté la dignitat gràcies al fet de capitanejar les Exposicions Viatgeres organitzades per la Diputació i a retrospectives prou ambicioses com la dedicada a Josep Perpiñà..
L’any que estem a punt de deixar enrere ha mantingut (amb la baixa notable de la Michael Dunev de Torroella de Montgrí) l’oferta estacional i puntual. Galeries com la Cadaqués (la col·laboració entre Huc Malla i Vicenç Altaió ha donat fruits impagables com ara la col·lectiva que retia homenatge a Joseph Beuys), l’Horizon de Colera o l’espai Miquel Alzueta de Casavells encarnen, durant els mesos que fa bon temps, un miratge de normalitat que s’esvaeix a finals de setembre (amb l’excepció d’Alzueta, que tanca de desembre a febrer). Aquest és, justament, el mèrit de galeries com l’Arcada de Blanes, El Claustre de Girona o la Dolors Ventós de Figueres: mentre que les dues primeres han après a sobreviure del mercadeig d’obres, la tercera ho ha fet a base de tossuderia i sensibilitat.
El 2016 no haurà servit per aclarir el futur de la Casa Pastors de Girona ni l’actualitat del Fons Santos Torroella. Sigui com sigui, hi ha bones notícies: Girona, gràcies a les caramboles polítiques, disposa finalment d’un Regidor de Cultura (Carles Ribas) que, d’entrada, sembla militar sincerament en la causa; el Museu de l’Empordà tindrà direcció (la plaça ja ha estat convocada); hi ha dues noves galeries, la Dual a Girona i la Jecsalis a Sant Feliu de Guíxols; o, a nivell expositiu, el 2017 arrancarà amb propostes engrescadores com les de Quico Estivill a la Casa de Cultura (13 de gener) o la de Carles Congost al Bòlit (27 de gener). Ben mirat, potser si que la llum del final del túnel acabarà essent la de la sortida.