Skip to content

Peñaranda al descobert

3 March 2017

Deu anys després de la seva desaparició, el Museu de l’Empordà de Figueres ret homenatge a un artista de mirada aguda i sensibilitat eclèctica.

 

pen%cc%83arandawebA finals de 2009, Lluís Peñaranda (Barcelona, 1947 – Figueres, 2010) va portar a terme una acció al Centre d’Art Santa Mònica que, de tan subtil, corria el risc de passar desapercebuda (com, de fet, va acabar succeint): l’artista, abillat amb una mena d’armadura de cotó fluix (n’hi ha, de fort?), intentava mantenir en suspensió ingràvida una boleta, també de cotó, servint-se només d’una pipa i del flux d’aire subministrat, amb regularitat constant, pels seus pulmons. Per poc que s’hi pensi, de seguida apareixen dues qüestions d’enorme transcendència: en primer lloc, l’armadura (inútil) retia homenatge (irònicament) a totes les quimeres fruit del desig de protecció d’una societat neuròtica que tendeix al replegament (Trump solament és un epígon penós); en segon lloc, amb la pipeta, reivindicava la dimensió lúdica de l’art entesa en el sentit precís del terme, és a dir, com a activitat desinteressada que ens ajuda a comprendre una mica més el món (Gadamer va considerar el joc com la base antropològica de la nostra experiència de l’art —la seva mateixa possibilitat, juntament amb el símbol i la festa—; Huizinga insistia en el caràcter autònom d’aquest respecte la majoria d’activitats humanes; Deleuze parlava del «joc pur» atesa la perfecta comunió que habilitava entre destresa i atzar; o Groos, que simplement creia que el joc era una preparació per a la vida). Per cert, el títol que Peñaranda va escollir per a la seva acció al Santa Mònica venia a ser tota una declaració de principis: «El so que emet l’univers no el sentim perquè ens hi hem acostumat. Qui ha ferit, ha de curar». Ni més ni menys: som fills d’un oblit fundacional que només omplirem de sentit si som capaços d’existir en una dimensió ètica.
El compromís i el rigor de Peñaranda explicarien, malauradament, la poca atenció que les institucions culturals li han dedicat, segrestades com estan per uns polítics que associen, fidels a la seva mecànica calculada, literatura amb Isabel Clara-Simó, poesia amb Martí i Pol i cinema (horribile dictu) amb Isabel Coixet: Peñaranda no encaixa en els esquemes simples on, en canvi, si floreixen i proliferen aquests i tants altres autors, entre diverses raons, perquè el de Granollers (tot i néixer a Barcelona) va militar en l’eclecticisme més anàrquic, en part segurament per fugir d’aquella cosa que anomenem «estil» i que, en realitat, hauríem d’anomenar «tic formal». De fet, ell mateix va deixar per escrit reflexions que demostren fins a quin punt era conscient d’aquesta, diguem-ne, asimetria comunicativa: «No descric res nou sobre les tres dimensions: alt, baix i profund. El que ho fa diferent és en el què és personal: com un ho percep, ho viu, sent la seva presència en la mateixa experiència. Entre l’abordable i l’inabordable aprenc a acceptar, a compartir el què m’associa i agrupa i, al mateix temps, em separa».
L’exposició que li dedica el Museu de l’Empordà li fa una mica de justícia. En primera instància, perquè posa de manifest (potser en excés) allò que dèiem: la mirada calidoscòpica d’un artista que no tenia massa problemes a l’hora de transitar per formats i disciplines sense arribar mai a combregar del tot amb res, començant pel magicisme de regust surrealitzant (eclipsat per  l’ombra de Dau al Set), passant pels seus assemblages (l’ombra, en aquest cas, seria la de Duchamp) i acabant per un conceptualisme que, com l’intrèpid Zeus, podia manifestar-se en les formes més insospitades. Sigui com sigui, la notícia realment bona és l’edició d’un catàleg que no només fa endreça (gràcies al rigor de Juliette Murphy) sinó que amplia horitzons a l’entorn de l’artista, ja sigui mitjançant les constel·lacions suggerides per Cristina Massanès o dels magnífics versos de Richard Gwyn (versionats al català per Carme Manuel i Josep V. García). Un tast que ens hauria de fer venir gana: «Nosaltres som les imatges que formen el nostre entorn, / per això somnies somnis de peix i xiprer, / fraret i escurçó, mapes que dibuixen el vol de l’oreneta / per damunt de casa teua.»

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: