Skip to content

RETORN AL MÓN

7 November 2016

Pep Mata (Barcelona, 1958) porta al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses una selecció de fotografies realitzades al llarg dels seus periples a peu per diferents entorns alpins. Es tracta d’una proposta intimista que ens convida a retrobar el món.

 

mataPep Mata, de manera més o menys conscient, posa de costat en els seus treballs fotogràfics dues qüestions de gran abast i envergadura que no només no toleren una convivència fàcil sinó que, segons com es miri, existeixen en permanent contradicció. La primera, més evident, faria referència a la noció de viatge entès com a forma de coneixement. Es tracta d’una idea clàssica (el seu paradigma ineludible cal cercar-lo en els poemes homèrics) que ha sobreviscut a modes i tendències i que, d’alguna manera, tots portem incorporada sense necessitat de ser-ne conscients. El filòsof murcià Francisco Jarauta (per citar un contemporani nostre) ho explica a la perfecció: «No importa si aquest descobriment d’allò altre implica el desconcert o l’emoció, l’estranyesa o l’entusiasme […] en tots dos casos són ja el resultat d’una experiència que només el viatge és capaç de produir». La segona noció, molt menys evident i, com dèiem, antagonista en determinats aspectes de la primera (la del periple formatiu), és la que podríem anomenar «naturalista»: originada també en els mateixos albors de la nostra civilització, té sentit en la mesura que separa «el món dels humans» (artificiós o inautèntic) d’una natura primigènia pràcticament divinitzada. En aquest cas, qui millor pot il·lustrar-nos segueix essent, encara avui, l’inabastable Friedrich Nietzsche: «Quan deixarem d’estar obcecats —escrivia l’alemany a La Gaia Ciència (1882)— per totes aquelles ombres de Déu? Quan haurem des-divinitzat completament a la natura? Quan ens serà a la fi permès, a nosaltres els homes, començar a ser naturals, a naturalitzar-nos, amb la pura naturalesa, la naturalesa recobrada, la naturalesa alliberada?».
D’això es tracta: per una banda, el periple que ens ha de permetre retrobar-nos amb (i en) el món; per l’altra, l’implacable consciència de viure instal·lats en una escissió permanent i a voltes insalvable. Una carta de R. M. Rilke a Lou Andreas Salome ens regala una precisa  descripció d’aquest doble sentiment de pertinència i d’alienació: «Els matins, quan em llevo, apareix davant la meva finestra oberta la muntanya tranquil·la, estesa en l’espai pur. Com m’ho faig perquè això no em commogui el més mínim? Fa només quatre o cinc anys, una albada, durant la travessia de Capri en direcció a Nàpols, era capaç de transformar-me de dalt a baix en goig pur, en un goig completament nou, mai abans experimentat, un goig que brollava de mi i arribava a tots els éssers com el descobriment d’una font. I ara estic assegut aquí i miro i miro fins a ferir-me els ulls, i intento gravar-me el que estic veient i ho repeteixo com si hagués d’aprendre-ho de memòria, i, malgrat tot, no ho faig meu i esdevinc simplement un ésser qualsevol a qui això estigués vedat».
Ni més ni menys: Rilke, com Pep Mata, només és capaç de «transformar-se de dalt a baix» mitjançant el viatge, durant «la travessia de Capri en direcció a Nàpols»; per contra, la muntanya vista des de la distància a través d’una finestra no és, en essència, diferent a la col·lecció de ficcions visuals que desfilen, diàriament, pel davant dels nostres ulls. Acceptat això, només resta fer-se una pregunta: les fotografies de Pep Mata impel·leixen l’espectador d’alguna manera propera a l’experiència que només el viatge és capaç de proporcionar o, per contra, es tracta solament d’imatges espectrals convertides en postals mudes i, en aquest sentit, incapaces de transmetre res a qui, des de la radical distància dels nostres temps moderns, les contempla? La resposta és ben senzilla: la imatge d’un paisatge és exactament això, la presència fantasmagòrica —com deia Barthes— de quelcom que resta permanentment aplaçat. O, per dir-ho d’una altra manera: davant de les fotografies de Mata, l’espectador no descobrirà res que no sàpiga sobre les muntanyes però, en canvi —i aquest és el seu mèrit—, potser sabrà coses d’ell mateix que ignorava o mantenia soterrades en el pou de l’oblit.

PEP MATA
Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses.  H Del 5 de novembre al 22 de gener. Diari de 10 a 14h i de 16 a 19h. Festius de 10 a 14h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: