Objectualitzar la pintura

Quim Cantalozella, artista i docent a la facultat de Belles Arts de Barcelona, exposa les seves pintures a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners.

Existeixen els objectes banals? Hi ha alguna cosa, per minúscula que sigui, que pugui ser considerada, perfectament i totalment, com a «banal»? Qui més qui menys hauria caigut al parany que s’oculta —subtil amenaça— rere la resposta afirmativa: el poder de seducció dels objectes rau, paradoxalment, en la seva indiferència envers una mirada que se somia seductora (el subjecte es troba indefens enfront de l’objecte). Ho va explicar un lúcid Baudrillard al seu Elogi de l’objecte sexual: «El seductor vulgar no ha entès res. Es veu a ell mateix com a subjecte i a l’altre, en canvi, com a simple víctima de la seva estratègia. Psicologia ingènua, fins i tot per part dels que adopten el paper de víctima. Cap dels dos és capaç de veure que tota la iniciativa, tota la força, es troba a l’altre costat, al costat de l’objecte. […] Si la seducció es resumís en aquesta psicologia miserable no podria funcionar mai. ¿El seductor no és més aviat el seduït, i la iniciativa no correspon secretament a l’objecte?».
Segurament per això (i entre moltes altres raons que no ens incumbeixen) Quim Cantalozella (Santa Coloma de Farners, 1972) titula la seva exposició «Objectes banals»: perquè li interessa subratllar l’existència d’una paradoxa inherent a la pràctica mateixa de la pintura, és a dir, la que sorgeix del fet que convisquin la pura objectualitat del mitjà amb tots els dispositius metafòrics (i subjectius) que la pintura habilita. El que està en joc, en darrera instància, és la manera que tenim de «mirar». Per entendre’ns: hom parla de la representació pictòrica pressuposant una capacitat específicament humana que és la de «veure-hi»; si tinc al davant un quadre amb un rostre pintat, aleshores «veig» el rostre i, al mateix temps, també puc «veure» la superfície plana que la representació pictòrica aplaça o, potser millor, utilitza per als seus fins. Es tracta d’un tipus d’experiència de la «duplicitat» que ha estat caracteritzada per teòrics de la pintura com Richard Wolheim: allò realment important és que el fet de «veure-hi» és lògicament i històricament anterior a la representació, sigui del tipus que sigui. Lògicament anterior, en la mesura que tots podem veure coses que no són representació de res a banda d’elles mateixes (un núvol, una ombra o una taca d’humitat a la paret, per exemple); i històricament anterior, en la mesura que els nostres ancestres primer van haver d’aprendre a mirar per després, només després, fer les representacions d’animals que varen fer a les parets de les seves cavernes.
Podem parlar de representacions pictòriques sempre que algú —en principi un artista— marca una superfície amb la intenció que l’espectador hi vegi alguna cosa que, en realitat, no és allà (un rostres, un paisatge…); el que diferencia la representació del fet de «veure-hi» és només una pauta de correcció: la representació té èxit si l’espectador accepta el joc i l’aplaçament que aquesta proposa; en cas contrari, la mirada retroba la matèria pictòrica en un espai situat més enllà de la representació, anterior a ella mateixa però que també en pot ser la memòria alliberada. En aquest sentit, que Cantalozella hagi optat per «representar» objectes difícils d’identificar i que, a més, resten gairebé submergits en la penombra, és una forma intel·ligent de reblar qüestions que afecten, insistim, a la naturalesa de les imatges i, per dir-ho a la sartriana, a la psicologia fenomenològica de la imaginació.

Quim Cantalozella
Casa de la Paraula, Santa Coloma de Farners. Carrer Prat, 16  H Del 17 de desembre al 19 de març. De dilluns a dissabte de 10 a 13,30h. De dijous a dissabte de 17 a 20h. Festius tancat.