Jesús Pelegrí: la vida abissal

Jesús Pelegrí (Barcelona, 1975) va decidir que li «agradava la boira» i, a finals de 1999, va traslladar-se a Rabós d’Empordà, amb l’equipatge mínim, per tal de començar de zero. Actualment, viu i treballa a Viladamat, molt a prop del mar on projecta la seva sensibilitat. Fins a finals de novembre, exposa a la Galeria Riera de Girona.

Josep Palau i Fabre solia comentar que una de les sentències que més li sobtaven de Ramon Llull és la que proclama que «l’home és invisible» (Art breu, cap. XIV): «Aquesta afirmació —escrivia el poeta i crític d’art— em fa pensar en els apotegmes de Picasso, quan diu que les fotografies ens menteixen o que els miralls ens enganyen». Potser per això el geni malagueny va servir-se, a l’hora d’explorar la diversitat de caràcters i les pulsions més profundes, de zoomòrfies i de tota mena de màscares i deformacions facials: el minotaure, el brau, l’ocell o el cavall, donat el cas, som tots i cadascú de nosaltres. És en aquest sentit que cal entendre afirmacions com ara «no m’interessa massa l’home»: portant-ho a la pràctica, Jesús Pelegrí fa com Picasso —o com Llull— i utilitza les bèsties per referir-se a la condició humana.
Sigui com sigui, la «fauna» de Pelegrí no té res a veure amb la de l’autor del Guernica (ésser terrestre i tectònic per antonomàsia): l’oceà i els seus habitants permeten a l’artista de Viladamat situar-nos enfront d’un univers abstracte on l’existència s’esdevé en un parèntesi de suspensió ingràvida capaç de capturar-ho absolutament tot, començant pel temps i acabant per la memòria. De fet, només cal pensar en el peix daurat imaginat per Klee i actualitzar-ne les ressonàncies: la soledat d’aquella estranya icona, quasi intangible, feia referència a una espiritualitat encara relativament intacta (1925) basada en la creença sincera en la frugalitat de l’art. Escrivia Klee: «La natura pot ser malgastadora a tot arreu, però l’artista cal que sigui extremadament sobri»; és a dir, que la seva tasca principal era extreure de la multiplicitat més o menys caòtica del món allò que contenia d’essencial, d’imprescindible.
De peixos se n’han pintat molts més —potser l’altre gran pescador seria Joaquín Torres-García— tot i que de l’espiritualitat original en resta ben poca cosa: avui l’oceà s’ha convertit en una mena de boc emissari de la modernitat, en un abocador en sentit literal però també metafòric. Jesús Pelegrí ho sap de primeríssima mà: «Com que viure de l’art, avui per avui, és molt difícil, dedico uns quants mesos l’any a embarcar-me per fer una mica de calaix treballant de mariner»… Quan Gustave Flaubert afirmava que només pot escriure sobre la naturalesa del foc una mà cremada es referia exactament a això: «Parlar del que no coneixes em sembla absurd —conclou Pelegrí—, per més que assumeixis la màscara de torn, és a dir, la del compromís amb causes que et queden molt lluny i que tu visualitzes còmodament assegut al sofà de casa. En art, no se m’acut res de pitjor que la impostura»; ja ho deia l’escriptora austríaca Ingeborg Bachmann (un altre exemple de compromís estètic i moral): «Qui sàpiga d’un món millor, / que faci un pas endavant».
Al final, hom no pot deixar de tenir la sensació que Jesús Pelegrí fa bones les dues accepcions del seu cognom: d’una banda, assumeix regularment (com l’intrèpid Jack London o l’inabastable Herman Melville) la condició nòmada a la recerca d’experiències autèntiques que, des d’antic, només el periple marí sembla capaç de proporcionar; de l’altra, explora les profunditats pelàgiques sense presses, conscient de que la vida (juntament amb tot el que hauria d’importar-nos) té un origen abissal.