Girona era una festa

Una mostra a la Casa de Cultura proposa una àmplia mirada a la trajectòria de Josep Perpiñà (Girona, 1945), un dels artistes que més i millor ha mirat la ciutat on va néixer.

La mateixa transitivitat del títol de la mostra de Perpiñà ens proporciona una valuosa pista: «Del pla al volum», és a dir, que allò que s’explora podria ser llegit, salvant les distàncies, en termes de gramàtica generativa. La idea, aplicada a l’art en general, li devem a Richard Wolheim (Art and its objects, 1971): «Primer hauríem d’escollir certs objectes com a obres d’art primàries o originals; després, caldria que elaboréssim algunes regles que, successivament aplicades a les obres d’art originals, ens donarien (amb certs límits aproximats) totes les obres d’art subsegüents o derivades».
En aquest sentit, la naturalesa retrospectiva de l’exposició que es pot veure a la Casa de Cultura de Girona resulta paradigmàtica: pintures com La família (1962) assumirien el paper «d’obra primària o original» a partir de la qual hom pot deduir la resta del conjunt. Es tracta d’un treball seminal que els conté tots. Òbviament, la metàfora biologista  tampoc és nova. A Mark Rothko —per citar un exemple brillant— li agradava parlar de l’art com d’un producte més de la naturalesa, com d’un organisme que actuaria mogut per les seves pròpies lleis biològiques (elements plàstics) i que, a més, estaria lligat als imperatius de l’evolució: creixeria de manera lògica i definida, pas a pas, de l’exposició d’un conjunt de característiques a un altre, sempre vinculat als seus moments anteriors i portant, al mateix temps, la promesa del futur.
Anàlogament, la història de l’art i, per extensió, la mateixa pràctica de l’art entesa com la suma dels productes de tots els artistes, hauria de ser idèntica a l’evolució d’aquestes lleis; lògicament, el paper del productor individual s’inscriuria necessàriament en aquest conjunt orgànic. Escrivia Rothko a principis dels anys quaranta: «L’obra de cada artista constitueix una faceta diferent de cada etapa, el seu efecte és acumulatiu i funciona com a corol·lari de la fase anterior […] Tenim, per tant, a l’artista portant a terme una doble funció: la de consolidar la integritat del procés d’expressió personal en el llenguatge de l’art i la de protegir la continuïtat orgànica de l’art en relació a les seves pròpies lleis. Perquè, com qualsevol substància orgànica, l’art ha d’estar sempre fluint i el seu ritme pot ser ràpid o lent, però en continu moviment». És a dir: l’art i l’artista s’identifiquen en un tot orgànic que ha de ser viu i canviant però, per sobre de tot, coherent.
Ni més ni menys: allò que singularitza l’aventura creativa de Perpiñà és, més enllà de qualsevol altra consideració, la seva coherència. Coherent, primer, amb ella mateixa: l’assumpció d’un principi constructiu bàsic (aquella estructura modular que recorda l’arquitectura de les cases que s’emmirallen a l’Onyar al seu pas per Girona) és el fil conductor que es manté i que, sense veure’s alterat en essència, permet infinitud de variacions plàstiques i formals; i coherent, en segon lloc, amb una visió de la història de l’art que intenta mantenir-se al marge de determinats excessos discursius i d’obsessions desmaterialitzadores: vindicar el trànsit «del pla al volum» és quelcom que pot ser fet en ambdues direccions.
Una exposició festiva que ret homenatge a la sensibilitat plàstica i que ens recorda que, en algun moment, Girona era una festa (cromàtica). Potser li hauria ant millor essent menys florentina i més napolitana.