Skip to content

Adela García Caamaño: terra, paper i memòria

28 October 2016

Adela García Caamaño (Ourense, 1952) és artista i treballa com a vigilant de sala al Centre d’Art Contemporani de Girona. Viu al carrer Mercaders de Girona en un pis on l’habitació de la ceràmica es troba a l’extrem oposat de la que utilitza per dibuixar. Dos mons i una sensibilitat.

adelaSi pretenem aproximar-nos seriosament a l’obra d’un artista qualsevol, la drecera «biograficista» no deixa de ser exactament això, un camí més curt però farcit de paranys i d’incerteses. I és que, en primer lloc, convé no oblidar mai que tota biografia és, abans que res, un relat on ficció i realitat es confonen a mesura que s’engrunen genealogies i cartografies morals i, també, una col·lecció de mites i màscares pensada per  escrutar-nos i, donat el cas, poder-nos amagar. Amb tot, hi ha perfils que no admeten alternativa: Adela García Caamaño és fruit d’una biografia densa i complexa que, per raons òbvies, aquí només podrem esbossar.
Els seus orígens gallecs formen part dels records de la primera infància: amb deu anys arribava a Girona a remolc d’un pare professionalment molt dinàmic (director de la principal agència d’assegurances d’aleshores) que «va saber integrar-se ràpid i bé en la societat benestant de la ciutat». Ella, en canvi, començava a donar mostres d’inconformisme que es materialitzaven en una irreprimible sensibilitat plàstica capaç de colonitzar, sense massa miraments, qualsevol llibre o paper domèstic que li pogués caure a les mans.  Vençuts per l’evidència, els genitors van intentar canalitzar la vena creativa de modforpresident-cretes116x90-copiala jove a través de l’Escola Municipal d’Art de Girona, una institució que, en aquella època, dirigia l’entranyable Ramón Maria Carrera (artista i pedagog tenaç a qui no ens cansarem de reivindicar).
Arribats a aquest punt, la història previsible (l’estudiant d’artista que, amb el pas del temps, acabarà exercint d’artista) fa un gir radical en direcció a la més absoluta de les convencions: «Gairebé sense adonar-me’n  —explica—, vaig acabar treballant en una entitat bancària i fent de mare: tenir fills als divuit anys et canvia radicalment la vida». El llarg parèntesi «maternal» fora de Girona va durar dues dècades. Tornar, en el fons, volia dir recordar qui era: «Encara no tenia quaranta anys —comenta mentre manipula una peça de terracota— i tot tornava a semblar possible». Les energies renovades li arribaven de totes bandes, començant per la pràctica de la ceràmica  (al Mas Molà de Llers, per exemple, va fer seves les lliçons impagables de Ramon Fort) i acabant pel teixit social i emotiu on s’integraven personalitats absolutament singulars com la de l’escultor Piculives (àlies artístic de l’arbucienc Josep Bosch). Malauradament, aquell prometedor renéixer va veure’s estroncat a causa d’un crim detestable…
Adela García Caamaño ho relata amb un laconisme digne d’admiració: «Mentre dormia al costat d’en Piculives, algú va entrar i ens va tirar per sobre una galleda plena d’àcid sulfúric. Jo vaig emportar-me la pitjor part». Poca broma: unitat de cremats de la Vall d’Hebron i mesos de convalescència, un procés llarguíssim que només podia fer-se a mesura que s’aprenia a conviure amb el propi cos, amb l’epidermis delmada i amb els rituals d’embenatge que calia repetir amb regularitat salmòdica. D’això si que podem dir-ne punt d’inflexió: «És clar que hi ha un abans i un després. Vaig deixar de banda l’enorme quantitat de bajanades que acceptem com a inevitables. La meva vida va fer un gir en una direcció que encara perdura».
L’Adela García Caamaño d’avui, com dèiem, justifica amb escreix la drecera «biograficista»: vegana rigorosa, milita en totes les causes justes, començant pel feminisme i acabant per les opcions polítiques que creuen (i treballen) en la regeneració del nostre sistema emborderit sense renunciar al més genuí dels catalanismes. La ceràmica i el dibuix són els mitjans que utilitza per fer més comprensible una realitat que segrega i menysté a la majoria dels mortals: «M’interessa la utilitat de la ceràmica —diu— i la construcció del dibuix: tot el que faig és en relació a un món que hem d’intentar canviar». Una empresa majúscula que, com a mínim, requereix els esforços d’una vida sencera.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: