Pol Ballonga: el misteri viu a les golfes

Pol Ballonga (Corbera de Llobregat, 1996) ocupa, des del passat mes de març, un dels espais de treball disponibles a La Volta (una iniciativa del Bòlit coordinada per l’Associació Cultural Fang). Fill d’un conegut il·lustrador, la sensibilitat plàstica li és un atribut natural: crea sense esforç aparent realitats inexistents però enormement suggeridores.

Resumin-t’ho una mica per sobre, el filòsof francès Gaston Bachelard (1884-1962) es va encarregar de descriure les múltiples poètiques de l’espai que formen part de l’existència humana (fent-la possible i, de fet, convertint-la justament en «humana»)  sense menystenir cap racó (sempre considerant l’epicentre casa) i, entre tots els indrets escrutats fins al paroxisme, reblant l’interès per aquelles golfes, físiques i mentals, que tots hem assajat de profanar. Ras i curt: mentre que al soterrani s’hi acumula tot allò que la lògica vital ha convingut en descartar (per obscur i maligne o inservible), al capdamunt de les cases hi ha un univers de possibilitats secretes que, quan som prou joves per fascinar-nos, assoleix dimensions planetàries impossibles d’abastar.
L’anècdota ve al cas perquè conèixer a Pol Ballonga només és factible si abans se sap alguna cosa de les seves excursions iniciàtiques: «El meu pare era il·lustrador i tenia l’estudi a dalt de tot de la casa. Hi anava i quedava fascinat pel paisatge que m’oferien les seves eines de treball. Hi havia alguna cosa màgica en tot plegat: fer realitat el què imagines segueix essent l’objectiu que encara avui persegueixo». Poca broma: crear realitats amb un grapat de pigments i barres de grafit és quelcom que podria incomodar als Déus: «L’art parla a través de figures humanes —ens recorda W. H. Wackenroder— i se serveix d’una escriptura de jeroglífics, els signes dels quals nosaltres comprenem i coneixem segons l’aparença externa; però aquesta, fon el que és espiritual i suprasensible en formes sensibles…» Tampoc cal donar-hi massa voltes: són, de fet, les idees estètiques de les que parlava Kant a la seva Crítica del Judici. «La seva funció —escrivia— és representar sensiblement i de manera indirecta idees racionals i posar sobre la taula, finalment, l’enorme dificultat que suposa, des d’un punt de vista conceptual, fixar-ne els límits o l’abast; la imaginació, en aquest procés, substitueix a la raó com a facultat productiva del coneixement».
Imaginar. Clau de volta que sembla anacrònica en una època en la qual l’acció només té sentit si la intenció la mena. Els dibuixos i les escultures de Pol Ballonga preserven la memòria del món però, en direcció contrària, es projecten vers allò que podria haver estat: no té cap mena de problema a l’hora de confessar que, per crear, poua a les profunditats del seu cap després d’haver-ho passat pel sedàs d’una sensibilitat plàstica tan insòlita com sorprenent. Ser un alumne de les golfes implica coses com ara aquestes: acceptar la naturalesa fugissera de tot el què és viu i, al mateix temps, la infinitat de matisos a partir dels quals sap desplegar-se la vida. De fet, només així és possible entendre la presència constant (i gairebé obsessiva) de la pulsió de mort en molts dels seus treballs: una mort que és l’anvers de la vida i, en aquest sentit, part d’una mateixa cosmovisió essencialment unitària.
La prematura desaparició del pare va fer que deixessin la casa de Corbera «perquè el sostre ens queia al damunt»; Girona li ha servit per recuperar les forces necessàries que, pel què sembla, tot justa acaba de començar. Segur que el futur que li espera serà brillant i superpoblat d’il·lustracions i grafismes.