El caçador d’imatges

Antolín Avezuela (Madrid, 1978) manté una estreta relació amb Garriguella, que ha convertit en la base d’operacions dels seus viatges a diferents indrets del món sacsejats per conflictes humans. Actualment exposa el seu darrer projecte al Centre Cultural Sant Domènec de Peralada, deu retrats de guerrillers birmans amb regust de pintura tenebrista.

 Hi va haver un temps en el que la tasca del fotògraf professional era (i es considerava) imprescindible (avui només són imprescindibles les imatges, vinguin d’on vinguin) i on aquesta mateixa professió evolucionava paral·lela a la del periodista o escriptor de torn capaç d’actualitzar, en forma de reportatges memorables, una relació simbiòtica (en el sentit de profitosa per a tothom) que l’individualisme utilitari actual ha proscrit, potser definitivament, de la immensa majoria de publicacions (diàries, però també de les especialitzades). Per a desgràcia nostra (en siguem o no conscients), tenim accés a mitjans on l’escriptura monòdica i telegràfica conviu amb les fotografies subalternes: no cal dir que, en aquest ordre de coses, la perversa «democratització» orquestrada des d’internet no ha fet altra funció que la d’empitjorar un paisatge d’empobriment generalitzat.
Justament per això, explica Antolín Avezuela, la dedicació exclusiva a la disciplina és, en el millor dels casos, una utopia laboral: «Cada any dedico quatre mesos a treballar al negoci familiar de Garriguella amb l’objectiu de finançar part dels meus projectes fotogràfics. I és que no sempre tens la sort de viatjar per encàrrec: la majoria de vegades cerques històries que no saps si tindran alguna sortida comercial». Malgrat tot, el currículum d’Avezuela és encomiable: les seves instantànies s’han publicat a mitjans nacionals i internacionals com ara Al Jazeera Magazine, Al Jazeera News, South China Morning Post, South East Asia Globe, News.com, Equal Times, Ars Magazine, Diario.es o El Confidencial.
Sigui com sigui, i més enllà de les dificultats que suposa ser un «treballador de les imatges» en l’època de la visibilitat radical (i «tirànica», com l’anomenaria Baudrillard), la singularitat d’Avezuela no passa tant per la qualitat aïllada de les seves fotografies com pels relats humans que les agombolen. És a dir: la seva capacitat per «mostrar» sense «interferir» (el cicle Comisiones quirúrgicas, realitzat en un campament saharaui l’any 2010, aconsegueix extreure cert lirisme d’un panorama efectivament descarnat), l’habilitat per defugir la literalitat i el tic alliçonador característic de l’actual «iconografia humanitària» (imprescindibles El monastrerio del Sida i El daño causado, treballs que es poden visualitzar al seu web) o, en darrera instància, l’esforç per recuperar els esguards individuals enmig de la cacofonia col·lectiva converteixen a Avezuela, com dèiem, en un representat modèlic d’aquella família encapçalada per Eugene Smith.
I és que va ser precisament Smith (un dels màxims representants d’aquell prodigiós políptic americà de genis de la fotografia integrat per autors com Walker Evans, Berenice Abbott o Robert Frank) qui va fixar les bases del fotoperiodisme modern gràcies, sobre tot, a l’assumpció de dos principis estètics —i ètics— que mantenen intacta, encara avui, la seva vigència. En primer lloc, es referia al poder de les imatges: «El fotoperiodisme —explicava Smith— influeix més sobre el pensament i l’opinió del públic que qualsevol altra branca de la fotografia. Per això és important que el fotoperiodista posseeixi (a banda del mestratge en l’ús de la seva eina) un fort sentit d’integritat i la intel·ligència necessària per a poder entendre i presentar un tema correctament». En segon lloc, i de manera anàloga, posava en entredit el suposat caràcter «objectiu» de la seva pràctica: «Aquells que creuen que el fotoreportatge és selectiu i objectiu, però pot interpretar la matèria fotografiada, mostren una absoluta manca de coneixements en relació als problemes i al funcionament propis de la professió».
El darrer projecte d’Avezuela certifica amb escreix aquests plantejaments: a «Guerrilla Nation» l’objectiu se centra en la multitud de perfils singulars que nodreixen, amb les seves vides, la guerra birmana (fratricida com totes), en els homes-rostre que, amb el pas del temps, han anat perfeccionant la seva màscara guerrera. Una màscara, en qualsevol cas, capaç de remetre’ns a la identitat profunda de l’ésser fotografiat (ho explicava Barthes a propòsit d’un retrat d’Avedon: «La màscara és el sentit en tant que absolutament pur»). Imatges, finalment, que ens parlen des de l’atemporalitat del clarobscur com podria fer-ho una pintura barroca: el que està en joc és el poder evocador de les imatges.