Pintura per afegir vida a la música

La «Schubertíada» de Vilabertran s’obre a la pintura d’Assumpció Mateu i de Quim Corominas gràcies a la col·laboració amb el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona.

L’afinadíssima mirada d’Edward Said (membre destacat d’una raça de crítics de la cultura en vies d’extinció) era capaç de detectar diferència allà on, per a la majoria dels mortals, solament imperava la llei del mateix i, alhora, també ens reclamava a tots i cadascun de nosaltres que féssim l’esforç anàleg si no volíem convertir-nos en mers espectadors passius d’una cultura essencialment aburgesada. En aquest sentit, la proliferació de Festivals de Música (especialment durant els mesos estivals) feia que fos necessari rescatar una vella distinció, a saber, la que separaria les efemèrides modernes enteses com a «commemoracions de grans compositors» o «atraccions comercials i turístiques» d’aquells festivals pre-moderns que funcionaven com a «rituals simbòlics connectats amb la religió i l’agricultura». O, en paraules de l’orientalista: «Des dels grans festivals teatrals de l’Atenes del segle V al druídic Eisteddfod, passant pel festival de Puy a la França del segle XIII, el segon tipus [el dels pre-moderns] ha quedat relegat a un obscur passat antropològic. El primer segueix amb nosaltres en excés. Amb poques excepcions, la seva extraordinària proliferació i degradació han debilitat encara més una vida musical que sembla esdevenir més incapacitadorament excèntrica amb el pas del temps».
Portem a col·lació els retrets formulats per Said fa exactament trenta anys no tant per la seva vigència (ni en el pitjor dels seus malsons s’hauria imaginat un futur on cultura i festival fossin gairebé sinònims) com per la reclamació, en forma d’alternativa, que porten implícita. És a dir: dimensionar i enriquir l’oferta musical mitjançant l’aportació d’altres disciplines artístiques (pintura, teatre, poesia) s’endevina com una bona estratègia per retrobar aquella dimensió màgica i simbòlica que la modernitat burgesa s’ha encarregat de proscriure mitjançant un impecable esforç de profilaxi i d’esterilització. O, per dir-ho d’una altra manera: contraposar a la racionalitat dels intèrprets la rauxa dels creadors visuals ens fa entrellucar, encara que sigui molt vagament, aquella reclamació feta per Nietzsche a El naixement de la tragèdia (la possibilitat d’esdevenir «espectadors estètics» a través de la «coexistència» i de l’experiència global).
Justament per això és encomiable la iniciativa endegada l’any passat a partir d’aquestes coordenades: «Diàlegs. Pintura, música i patrimoni és un cicle estival que uneix tres puntals de la cultura: la pintura, la música i el patrimoni», explicaven aleshores els responsables de l’invent. Ni més ni menys: «En el marc de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran on […] té lloc la Shubertíada (un festival internacional d’alta qualitat artística dedicat al món del lied romàntic i a la música de cambra), s’obre ara un cicle d’exposicions dedicat a la pintura contemporània programat a quatre mans entre el Bòlit, Centre d’Art Contemporani Girona i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural […] Aquesta primera col·laboració entre ambdues entitats té com a objectiu convertir la Canònica de Santa Maria de Vilabertran en un espai de referència de la difusió de l’art contemporani de Girona».
La primera experiència, protagonitzada pels creadors Montserrat Costa i Jordi Martoranno, va ser engrescadora i, en certs aspectes, assenyalava una possible via a seguir, a saber, la que transiten diversos artistes no figuratius (en el sentit de que practiquen un art no narratiu o no literal) fàcilment agermanable amb l’abstracció característica de la música. L’elecció, enguany, d’Assumpció Mateu i de Quim Corominas (dos sòlids valors de la pintura catalana contemporània) rebla en l’encert: des de posicionaments molt diversos, comparteixen amb l’art sonor la seva sensibilitat per la variació i el cromatisme, per la vida i els seus ritmes més secrets.

Assumpció Mateu i Quim Corominas
Canònica de Santa Maria de Vilabertran. Monestir de Vilabertran  H Fins el 25 de setembre. Horaris: Bòlit