EMA dibuix

Un grup d’alumnes de l’Escola Municipal d’Art de Girona explora, amb Vicento Huedo, les possibilitats del dibuix. L’exposició es pot veure fins el 29 de juliol.

Enfront de l’ingent tasca portada a terme per tants i tants pedagogs de l’art (equipats o no amb les previsibles pròtesis teòriques), hom no pot deixar de preguntar-se si, al final (i després de recórrer innombrables senders que sovint no porten enlloc), tot plegat no hauria pogut ser molt més senzill. És a dir: i si el bigarrat paisatge on sol diluir-se l’esforç docent fos reduïble a una sola qüestió de fons? I si, comptat i debatut, l’únic objectiu raonable no passés tan per la transmissió de determinats coneixements objectivables com pel desvetllament (i el posterior afinament) d’un sentit del gust (o del plaer) per la pràctica artística que l’estètica tradicional (la que parteix de la jerarquització dels judicis feta per Kant al segle XVIII) s’ha encarregat de defenestrar? Ens referim, en part, a la possibilitat de portar a la pràctica allò que Juan Benet (La inspiración y el estilo, 1965) no es cansava de vindicar: «El gusto es independiente de qualquier otra determinación de la conciencia y, tanto más autónomo es de qualquier compromiso intelectual o moral del individuo, tanto más capaz se demuestra de suministrar lo que a él se solicita». Ni més ni menys: educar el gust per poder tornar a confiar en el gust entès com el camí més curt que mena cap al gaudi estètic.
En aquest sentit, el títol de l’exposició col·lectiva dels alumnes que han passat per l’aula de dibuix de Vicente Huedo no pot ser més il·lustratiu: Dibuixar pel plaer de dibuixar, és a dir, tornar a la pràctica desinteressada d’una disciplina (el dibuix entès en el sentit més ampli i contemporani possible) pràcticament immediata i, justament per això, veraç i reveladora. De fet, n’hi ha prou amb un parell d’exemples per copsar la naturalesa de l’invent: en primer lloc, totes les obres es presenten de manera comunitària, un gest aparentment senzill però que aconsegueix driblar, amb intel·ligència, els tics personalistes que, des de bon començament, esterilitzen el millor alumnat; i, en segon lloc, el bon criteri que demostra tenir Vicente Huedo quan, entre el seus objectius irrenunciables, hi afegeix la voluntat de «continuar, un cop acabada la classe, debatent apassionadament sobre el nostre treball a qualsevol bar proper a l’escola per generar així una complicitat i una cohesió envejables com a grup». Llàstima, posats a esmentar alguna pega, que les tertúlies ja no podran fer-se a aquell fòrum anomenat Padules.