Skip to content

Eugeni Prieto: MILITÀNCIA I COMPROMÍS

29 May 2016

Eugeni Prieto (Tortosa, 1950) fa més de tres dècades que viu a terres gironines on, fins l’any 2008, compaginava la feina a «La Caixa» amb el seva passió per la cultura. Al final, i gràcies a una prejubilació molt oportuna, l’activisme s’ha apoderat d’una personalitat que ha convertit Torroella de Montgrí en la seva prolífica base d’operacions.

Eugeni Prieto

El «cos de l’art» és com el d’un malalt crònic que sobreviu gràcies a les mateixes cures pal·liatives que el mantenen en vida i, ensems, el condemnen a la més patètica de les existències, és a dir, la que confon el «viure» amb l’existir precari o, pitjor encara, la que s’acontenta amb la promesa d’un «futur millor» que, secretament, s’intueix com a molt  improbable. Ras i curt: el cos de l’art és víctima dels seus mateixos salvadors. Eugeni Prieto és plenament conscient d’aquesta paradoxa i se’n lamenta: «La majoria dels comissariats els he fet sense cobrar; tampoc trec cap mena de compensació econòmica pel gruix de les  iniciatives amb les que col·laboro… De fet, he arribat a pagar els marcs d’alguna exposició que coordinava». L’explicació, insisteix, enfront d’un fenomen característic (i tan trist com podria ser-ho un endemisme) del nostre paisatge cultural és doble: per una banda, hi ha la militància; per l’altra, la impossibilitat de concebre un món sense art ni compromís estètic. La suma d’ambdues coses, en essència, vindria a ser el que habilita la resta.
Eugeni Prieto lecturaPotser per això Eugeni Prieto ha sabut respectar els cicles «naturals» i, després d’una dècada programant les exposicions temporals al Museu de la Mediterrània, ha cedit el relleu a una comissària més jove (Mar Serinyà): perquè no només s’ha de fer balanç al final del camí recorregut sinó que cal saber aturar-se, amb certa periodicitat, i girar el cap enrere a fi de comprovar que el desgavell, en cas d’existir, no sobrepassi unes dimensions raonables. Sigui com sigui, la sort d’aquest tortosí, com ell mateix explica, ha estat la d’aterrar en un lloc on la cultura no s’ha vist minoritzada ni relegada a un mer paper subaltern: «El cas de Torroella de Montgrí és únic: des de la democràcia, els diferents governs municipals mai han estat monocroms. Cada iniciativa cultural duta a terme gràcies, gairebé sempre, a l’empenta ciutadana, ha sigut prou reeixida com per resistir els possibles embats polítics en forma de programes erràtics i partidistes. La sort de Torroella de Montgrí són els seus habitants i l’interès que sempre han demostrat envers la cultura, començant per la música o el cinema i acabant per les arts plàstiques o la fotografia».
Un cineclub capaç d’afrontar el procés de digitalització sense sucumbir en l’intent; uns Amics de la Fotografia que enguany celebren el seu quinzè aniversari; un Palau Solterra que, per obra de la Fundació Vila Casas, s’ha convertit en el nostre Museu de la Fotografia de referència; un Festival de Música Antiga que, any rere any —des de 1981—, ens ha atansat el cel de la mà d’artistes com Jordi Savall; un Museu de la Mediterrània que no ha tremolat a l’hora de cedir espais a l’art contemporani; un Festival de Màgia entestat a fer-nos retrocedir, a còpia d’il·lusió, a la infància (se celebra actualment i fins el 5 de juny); Galeries d’art privades com la de Michael Dunev o Fundacions com la Mascort, sense menystenir un llarg etcètera, tot plegat, com dèiem, certifica l’empenta de la societat civil torroellenca i la seva sensibilitat activa i compromesa.
Al final, no ha d’estranyar-nos que Eugeni Prieto optés per retre homenatge, justament, a totes les persones que l’han acompanyat d’una manera o d’una altra al llarg del seu recorregut, ja sigui des de la pràctica artística o des de les múltiples formes de «militància còmplice»: la galeria de rostres que va exposar al Museu de la Mediterrània i, després, al Palau Solterra, són exactament això, un inventari de mirades que, per descomptat, també suposen una picada d’ullet a algunes de les pràctiques fotogràfiques contemporànies més reeixides i suggerents. Ens referim, és clar, al treball d’autors com l’holandesa Rineke Dijkstra, Christian Boltanski o, molt especialment, Richard Avedon, és a dir, autors que han vist en el rostre, en la seva frontalitat estàtica, en la manca deliberada de referents externs (paisatges neutres en el cas de Dijkstra, blanc i negre per Boltanski i Avedon) una manera d’aproximar-nos a la història general continguda en la multiplicitat d’històries particulars.
El proper mes de setembre, Eugeni Prieto exposarà a Les Bernardes de Salt la darrera actualització d’un projecte que roman obert, tan obert com les seves ganes de seguir treballant per la cultura amb l’esperança que el seu malaguanyat «cos» abandoni, encara que només sigui durant alguna legislatura, l’habitació de cures pal·liatives.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. Duaita Prats - TauArt permalink
    29 May 2016 23:36

    Sensacional, com sempre. L’has ben retratat, al retratador! N’està content i no m’estranya.

    Bona nit, Eudald…

    Duaita Prats | http://www.duaitaprats-tau.com

    El 29/05/2016 a las 21:10, Eudald Camps escribió: > WordPress.com > Eudald Camps posted: “Eugeni Prieto (Tortosa, 1950) fa més de tres > dècades que viu a terres gironines on, fins l’any 2008, compaginava la > feina a «La Caixa» amb el seva passió per la cultura. Al final, i > gràcies a una prejubilació molt oportuna, l’activisme s’ha apoderat > d’una” >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: