Skip to content

BÒLIT MENTOR 2016

15 May 2016

Bòlit mentor

Els objectius del projecte coordinat per l’artista Jordi Mitjà (i que ha comptat amb la participació dels també creadors Anna Mitjà, Azahara Cerezo, Enric Farrés i Joana Llauradó) són tan encomiables com ambiciosos: «Incidir en la docència —vindria a ser la seva divisa—, per fer-la diferent, per obrir les possibilitats, per donar veu, per formar millor a les persones». Poca broma: es tracta d’infiltrar l’art a l’escola o, el que ve a ser el mateix, aportar aire fresc al no sempre prou ventilat paisatge acadèmic, és a dir, aquell que durant massa temps ha estat condicionat per una forma de relació polaritzada entre els que ensenyen i els que aprenen, entre la institució «mestre» i la circumstància «alumne».
Azahara Cerezo Amb tot, i a diferència d’un dels pitjors tics que segueix llastant l’ensenyament tradicional, el que compta —en el cas que ens ocupa— no és tan l’honorabilitat dels objectius com la capacitat mostrada per un grapat d’artistes i de joves decidits a repensar allò que, sovint, s’assumeix com a axioma d’elecció. O, en paraules del filòsof i pedagog Gregorio Luri: «Les escoles (…) tendeixen a autoavaluar-se d’acord amb els seus grans objectius, retardant sine die l’avaluació dels resultats. Hi ha molts centres que actuen com si la noblesa dels ideals els exonerés de la responsabilitat de retre comptes a la societat que els sustenta». De fet, el diagnòstic li devem, ja fa mig segle, a Bogdan Suchodolski:  per al pensador polonès l’educació tradicional (entesa en la pitjor accepció del terme) era la que es movia en l’esfera dels nobles ideals irrealitzables i, en aquest sentit, molt més apta per suscitar el cinisme dels joves que no pas per temptar-ne la voluntat.
Ni més ni menys: «temptar voluntats»  seria una bona manera de definir una experiència que es va començar a gestar, la tardor passada, gràcies a una de les millor iniciatives impulsades pel Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona; es tractava, en paraules de Mitjà, d’un exercici d’humilitat ja que «per trencar amb les actituds de fàstic cal baixar del pedestal i remar amb ells, plegats (referint-se als joves). D’aquest remar junts, tots en sortim beneficiats. Es pot fer això amb el sistema que tenim? Doncs sí, per mostra el que han fet aquests quatre artistes amb una temporització d’encaix complex, a contracorrent». I és que, continua explicant Mitjà, «donar uns cops a la porta i que t’obrin no és difícil: entrar-hi ja són figues d’un altre paner. Els que han guanyat aquesta convocatòria no són docents: entren a l’aula amb un projecte sota el braç i miren de guanyar-se la confiança amb humilitat, constància i rigor. Aquests desconeguts s’endinsen en les dinàmiques d’un entorn que desconeixen, són novells, senten un cert estranyament en les formes i les dinàmiques de la docència. Això és bo per al projecte, per als joves, és bo per a tots..»
Enric Farrès i Joana Llauradó De tot plegat, de l’experiència compartida entre artistes, docents i joves (tots confonent-se en un mateix cos creatiu i sotmès a una mateixa experiència), en resten tres treballs que s’exposen actualment al Centre d’Art: Un museu de paper (coordinat per Joana Llauradó i Enric Farrés), on  «després d’unes classes teòriques entorn de la història del col·leccionisme, els alumnes van realitzar una cambra de les meravelles, un taller de falsificacions de la col·lecció del Moma, xuletes a través d’una campanya de difusió específica, un examen amb el contingut de les xuletes i, finalment, vigilància i control sobre els professors mentre feien l’examen en qüestió»; un vídeo titulat Amb poc es veu que, convenientment tutelat per Anna Mitjà, acaba convertint-se «en el making-of del mateix projecte»; i, en tercer lloc, A temps, una experiència que, gràcies a la perseverança d’Azahara Cerezo, transforma la percepció d’uns espais i d’una memòria recent mitjançant allò que podríem anomenar «arqueologia de la immediatesa».
Al final, el que confegeix sentit a experiències com Picar a la porta, entrar, sortir és la possibilitat mateixa de generar interferències allà on correm el risc de que s’imposi l’homogeneïtzació. Ho diu millor el sempre lúcid Francisco Jarauta: «Només des de la proximitat d’una variació de llocs i fets, d’homes i llengües, és possible una comprensió del què és humà que defineixi una mirada ben aliena a aquella altra, acostumada als perfils iguals, a la llei del mateix».

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: