Cadaqués viatja a Londres

Richard Hamilton (Londres, 1922 – 2011) torna a la seva ciutat natal amb una exposició titulada «Cadaqués» gràcies a la col·laboració entre la Galeria David Zwirner (una de les més prestigioses del món) i la Galeria Cadaqués, dirigida per Huc Malla. La mostra d’un dels pares del Pop Art es podrà veure fins el proper 28 de maig.

Actualment (i segons el rànquing Power100 creat per la influent ArtReview), hi ha tres noms propis al circuit galerístic internacional que cal recordar: el binomi format per Iwan i Manuela Wirth (1), David Zwirner (2) i Larry Gagosian (3). Ras i curt i en aquest mateix ordre: són ells (més encara que el controvertit Saachi i, fins i tot, que l’omnipresent Hans Ulrich Obrist, codirector de la Serpentine Gallery) els que fixen i mantenen el cànon contemporani o, dit d’una altra manera, són ells el que controlen el mercat de valors en un sector, el de l’art contemporani, inclús més voluble i aleatori del què hom és capaç d’imaginar.
En aquest sentit, que el passat 8 d’abril la seu londinenca de la Zwirner Gallery inaugurés una exposició de Richard Hamilton titulada Cadaqués (així, a seques) és, es miri com es miri, una molt bona notícia. Ho és, en primer lloc, perquè significa que hi ha vida després de Dalí i Duchamp: l’actualització del mite implica tornar a posar en valor una població extraordinària que, malgrat els populosos mesos d’estiu, no s’esgota en el paupèrrim model turístic que segueix perseguint aquest petit país nostre; i, en segon lloc, es tracta d’un esdeveniment molt remarcable en la mesura que implica projectar una galeria (diguem-ne empresa) catalana a l’exterior que, entre els seus principals mèrits, té el d’haver sumat al planter d’imprescindibles internacionals autors de casa, tant o més fonamentals, com ara Perejaume, Antoni Llena, Frederic Amat, Pere Noguera, Plensa o, per descomptat, Antoni Tàpies (i això sense esmentar la seva tasca amb autors més joves com ara Ariadna Serrahima, Jordi Mitjà, Anna Malagrida o Rosa Tharrats).
A Londres, com dèiem, s’hi presenta el «Hamilton de Cadaqués»: una vintena d’obres gestades —o directament realitzades a l’Empordà— molt característiques de l’afinada ironia de Hamilton, com ara l’apropiació i modificació sistemàtica de la marca de la beguda Ricard (transmutada en un «Richard» calidoscòpic capaç d’envair-ho tot, parets del bar Melitón incloses), les litografies de la sèrie Sunrise (on l’escatologia esdevé crepuscular) o el cèlebre Altar piece (1980) reutilitzat com a cartell pel X Festival de Música de Cadaqués. Hamilton en estat pur o, el què ve a ser el mateix, Pop Art de qualitat capaç de congregar la flor i nata de la societat londinenca del moment: a banda dels organitzador de la mostra (Huc Malla, Rodolphe von Hofmannsthal i Ashley Heath), a la inauguració del passat 8 d’abril hi havia personalitats com Gerard Faggionato (codirector de la Zwirner), Cris Dercon i Nick Serota (Director i President de la Tate respectivament), Marco Livingston (expert mundial en Pop art), Cristina Gimenez (ex directora d’Ivory Press), David Moore (cuiner i propietari del restaurant Pied à Terre de Londres), Ettienne Lullin (catalogador de la obra de Hamilton) o, a tall d’anècdota, alguns components de grups com Texas o Duran Duran entre un llarg etcètera capaç de provocar vertigen al menys mitòman dels mortals.
Sigui com sigui, i més enllà de l’exposició que ens ocupa, les preguntes que resta per fer són: com va anar a parar Hamilton a Cadaqués? I, sobre tot, ¿D’on sorgeix una iniciativa com la Galeria Cadaqués? Un paisatge determinat, algunes personalitats artístiques irrepetibles i una sèrie d’atzars favorables ens poden il·lustrar al respecte.

De l’abisme a Cadaqués
L’any 1962, la dramàtica desaparició de Terry O’Reilly en accident de cotxe va deixar sense rumb el vaixell insígnia del Pop Art europeu: amb la sobtada pèrdua de la seva dona, Richard Hamilton patia el risc d’abismar-se com només poden fer-ho els éssers que han estat esquinçats pel mig. Marcel Duchamp —que, per sobre de qualsevol altra consideració, era una persona extremadament lúcida—, va tenir la brillant idea de preservar l’amic de la millor manera possible, és a dir, trasplantant-lo de Londres a Cadaqués quan Cadaqués encara no era una marca. Això succeïa a finals de juliol de 1963. Amb tot, Hamilton no ho va tenir fàcil per arribar a la localitat empordanesa: la carta que li va escriure Teeny —muller del dadaista francès— li facilitava tota mena d’indicacions que van resultar molt més útils de cara a evitar les aglomeracions caniculars que no pas per trobar el seu destí remot. Al final, Hamilton va arribar a temps al «castell» dels Duchamp —així és com Teeny anomenava, irònicament, la seva casa— per contemplar com el gran dadaista traginava enderiat un cassó ple de plom amb el que pretenia fer un tap per a la banyera: mig segle després, aquell mateix tap s’exposa en una de les vitrines de la Galeria Cadaqués transmutat en exvot més que no pas en obra d’art o, si ho preferim, en el simbòlic punt de partida d’una història d’amor que l’artista anglès va mantenir, amb regularitat encomiable, fins a la fi dels seus dies.
Expliquem tot això no tant per afició a les anècdotes —quelcom que per descomptat existeix— com per la necessitat de dimensionar d’una vegada per totes la importància que van tenir l’espai i el temps de Cadaqués en la vida i obra del pare del Pop Art. I és que, ens agradi o no, encara avui se segueix adjudicant de manera unívoca (i acrítica) la paternitat de la criatura a Andy Warhol —batejat com a Andrew Warhola a Pittsburg, l’any 1928— ometent deliberadament (o oblidant per pura negligència històrica) que va existir, com tantes vegades succeeix, un altre pare «biològic» del moviment en qüestió —sobreexplotat fins al paroxisme— que, a diferència del nord-americà, va saber flirtejar amb la fama sense enllitar-s’hi obertament o, el què ve a ser el mateix, que només va vendre una part de la seva ànima al diable reservant-se la millor porció per transitar amb intel·ligència crítica per la llarguíssima segona meitat del segle XX.
La història és sobtadament coneguda: el tret de sortida de tot plegat va ser, exactament, el 8 d’agost de 1956, dia de la inauguració d’una exposició a la Whitechapel Art Gallery de Londres que, per moltes raons, va esdevenir crucial per a la història de l’art posterior. Richard Hamilton va ser un dels artistes participants a «This is Tomorrow» —es tractava de mostrar la seva visió del demà— i, de manera molt especial, va ser un dels agitadors culturals que va apostar sense embuts per una hibridació de llenguatges pensada per recuperar, en darrera instància, productes de la subcultura de masses que, a mitjans anys cinquanta —al Regne Unit, no pas a Espanya—, ja reclamava els seus propis altaveus. En solitari o associat amb Dieter Roth, va deconstruir sense miraments tots els mites moderns, començant per l’autoria i, en cert sentit, acabant per l’art mateix.

Un funeral, Bombelli i Malla
El 26 de juliol de 1973 Lanfranco Bombelli va habilitar un antic local que tenia a l’Horta d’en Sanés per exposar-hi una sèrie de dotze serigrafies dedicades a la memòria de Peter Graham Harnden, l’amic i soci recentment desaparegut i amb el qual, des de feia anys, dinamitzava la vida cultural d’un Cadaqués en plena efervescència daliniana;  la carpeta es va dir Cadaqués Portfolio One i naixia gràcies a la generositat de diferents artistes que, per aquelles dates, ja peregrinaven al  poble de Duchamp i Hamilton.
La doble curiositat de l’esdeveniment artístic va ser, en primer lloc, que els beneficis obtinguts amb el Portfolio One havien de servir per condicionar una part del cementiri de Portlligat perquè els no catòlics, com era el cas de Harnden, poguessin descansar en condicions. L’arquitecte nord-americà (nascut a Londres el 1913), gràcies a Bombelli i a una pròdiga comunitat artística, encara reposa en la secció laica d’un cementiri amb vistes al mar.
La segona conseqüència del «funeral artístic de Harnden» va ser la obertura d’un nou espai expositiu que, malgrat la provisionalitat inicial (només havia de servir per l’ocasió concreta i després tancar), va restar obert durant 25 temporades d’estiu. Després d’un parèntesi de poca o nul·la activitat (1997 – 2003) el jove galerista Huc Malla va agafar les regnes del mític espai amb l’objectiu de retornar-lo al lloc que, per justícia històrica, li pertocaria.
I és que, ja en època de Bombelli, la Galeria Cadaqués es va forjar un currículum sorprenent: a banda d’un total de 145 exposicions amb noms que van suposar un luxe impensable per un petit poble empordanès on només s’arribava per mar i per una carretera força impracticable, destaca, també, el fet que més de mig centenar d’autors, amb noms com el mateix Hamilton, John Cage, Tom Carr, Dieter Roth o Max Bill (aquest darrer autèntic referent artístic per a Bombelli), presentessin per primera vegada els seus treballs a l’Estat Espanyol a la galeria empordanesa. La llista d’artistes arriba fins els  114 creadors, tots d’una gran qualitat i fidels a una certa manera d’entendre l’art que basculava entre les diferents abstraccions, el pop art, el conceptual i l’art concret del qual Bombelli, per cert, n’era un destacat representant. La Galeria Cadaqués, a més, va participar nou vegades a ARCO, un fet encara més destacable si tenim en compte que Bombelli va ser un dels impulsors de la fira madrilenya; quatre participacions a la FIAC de París i l’edició de nombrosa obra gràfica (altra vegada amb noms que formaven part de l’elit artística internacional, com Hockney o Mies van der Rohe) coronaven una trajectòria impecable que, sortosament, sembla que no tindrà punt i final.
L’actual col·laboració amb la Zwirner Gallery de Londres vindria a ser el darrer capítol d’una història que fa bona aquella màxima que reclama un punt de partida ultralocal de cares a conquerir l’universal. Ho dèiem al començament: Cadaqués viatja a Londres.

IMATGES INAUGURACIÓ