Skip to content

ICONOGRAFIA PERIFÈRICA

13 June 2016

Xevi Solà exposa, fins el proper 17 de juny, una selecció de pintures «virals» a la Casa de Cultura de Girona. Oferim algunes claus per atansar-nos a la seva singular estètica.

Xevi Solà

Hi ha una família d’imatges —explicava Romà Gubern a propòsit de les perversions òptiques— que són, per definició, heterodoxes o perifèriques en relació al «bon gust» canònic: «la imatge pornogràfica, l’estampeta devota, la rudesa proletària, els emblemes nazis o les imatges cruels constitueixen províncies iconogràfiques maleïdes, zones de desterrament i d’exili cultural que, sovint, resulten més eloqüents i ofereixen materials més productius per a l’anàlisi i comprensió d’una època o d’una societat que les grans obres mestres canonitzades als museus». I no només això: són imatges «pornogràfiques» perquè mostren en públic accions o situacions que solen pertànyer a l’esfera privada (radicalment privada, inclús «secreta») i, en aquest procés d’exteriorització, desposseeixen la sexualitat (explícita o no) de tota forma de compromís amb l’altre.
O, dit d’una altra manera: la pornografia ens regala el fals control que sol caracteritzar les relacions impersonals, suprimeix el risc d’estar vius a canvi del gaudi de participar en un simulacre asèptic però excitant (l’espectador es troba sol amb les seves respostes biològiques). La paradoxa, en aquest sentit, resulta evident: la renúncia al risc del contacte físic va acompanyada d’un procés d’autoconeixement que pot arribar a ser dolorós. Més encara quan la imatge pornogràfica no se’ns revela en la seva versió més explícita, com pot ser el cas de les pintures de Xevi Solà: la naturalesa sinistre dels cossos i de les relacions que estableixen exerceixen en nosaltres una forma de crueltat que, en el fons —i contra pronòstic—, té un important component ètic. I és que, com molt bé assenyalava José Ovejero al seu estimulant assaig La ética de la crueldad (premiat fa un parell d’anys per Anagrama), «Refugiats en el somni de la raó, obrim la porta a monstres que no poden fer-nos mal […]: substituint l’horror real pel malson, ens desprenem de qualsevol possibilitat d’acció i acceptem la nostra condició d’espectadors. Obtenim el plaer no dels nostres actes sinó de les nostres representacions»; per contra, hi ha obres (com les de Solà) que ens retornen al món de la única manera possible, és a dir, a través d’una forma de violència que, al no ser explícita i en no oferir sortida possible (en forma de compromís humanitari, per exemple)  ens obliga a assumir, sense filtres, les pròpies contradiccions.
La pintura de Xevi Solà ens posa al davant d’una iconografia genuïnament perifèrica on la patologia social (expressada a través de modalitats sexuals, diguem-ne, no ortodoxes, com ara l’incest o les pràctiques grupals) transcorre en escenografies que, gràcies a la globalització, podem sentir com a properes: el descampat perifèric, la urbanització de cases amb dissenys homogenis, els paradisos artificials de dimensions domèstiques (aquella piscina del pati del darrera que ens estalvia l’esforç de compartir el litoral), els menjadors moblats amb ortodòxia o, portat a l’extrem, aquell camp de flors —horitzó de llum i d’expectatives— on algun dia van escenificar-se tots els anhels de la infància són indrets que, com en les pintures dels nabís, actuen com a autèntic correlat mental.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: