«Qu’est-ce que la sculpture moderne?»

Can Mario de Palafrugell acull una mostra d’Antoni Marquès que proposa repensar tota una disciplina.

Té raó l’Enrique Juncosa quan insereix Antoni Marqués en una genealogia escultòrica que arrela en Duchamp (pare de tots els «bastards» que no podem adjudicar a Picasso) i que es desplega, episòdicament, al llarg del segle XX mitjançant noms com Tony Cragg, Anish Kapoor o Richard Deacon (integrants, tots ells, d’allò que la historiografia oficial de l’art ha convingut en anomenar «Nova Escultura Britànica»). El cordó umbilical que comparteixen aquests creadors (tan diferents i semblants al mateix temps) és sobradament conegut: a la fascinació per l’objecte, l’«assamblage», el «decoupage», el «bricolage» i un munt de coses acabades amb «age» (sense oblidar l’imprescindible «bernissage»), cal sumar-hi la voluntat de traslladar la seva pràctica a la realitat més immediata d’un temps tan heterogeni com canviant. O, en paraules d’Anna M. Guasch: «Consideraven la Nova Escultura com una mena de petit teatre del món afectiu que associava els residus de la societat amb els antics records de la infància (aquell «cavall de fusta» portat sovint a col·lació per Gombrich). Entre tots ells, potser és de justícia destacar la mirada de Kapoor, molt més afinada de cares a detectar possibles transcendències: per l’artista d’origen indi (i per altres socis de viatge com ara Anthony Gormley o Shiraeh Houshiary) resultava cabdal encaminar-se en direcció a continguts més arquetípics que, d’una manera o d’una altra, sempre desembocaven al gran delta panteista on tots els rius de la vaguetat conceptual posen punt i final al seu viatge especulatiu.
Dit d’una altra manera: «Qu’est-ce que la sculpture moderne?» posa el dit a la nafra en la mesura que vol recordar-nos la gènesi d’una emancipació radical que no és possible entendre sense tenir en compte treballs com aquell famós pou ocult sota el paisatge realitzat a mitjans anys setanta per Mary Miss —«mig atri, mig túnel, el límit entre l’exterior i l’interior, una delicada estructura de taulons i bigues de fusta», ens el descriu Rosalind Krauss—, les incògnites espacials plantejades per Christo i Jeanne-Claude, les maquetes per a projectes no realitzables de Bruce Nauman, els espais de desolació, ocupats per les restes d’un naufragi cultural, inventats per Beuys o, perquè no, les interminables seqüències cinematogràfiques suspeses en l’abstracció de la boira filmades per Theo Angelopoulos. Tots aquests treballs, més enllà de l’evident distància conceptual i formal existent entre ells, comparteixen un element comú: la consciència de saber-se representants d’un temps en el qual, esgotats els grans discursos, utòpics o no, i dissolta tota forma d’optimisme, cal recuperar l’esfera humana al preu que sigui, fins i tot si aquest és la destrucció de tot allò que fins aquest moment havíem anomenat art (o escultura). L’absència, el silenci, el rastre imprecís, reclamen l’espai propedèutic que els hi pertoca.
L’exposició plantejada per l’Antoni Marquès té alguna cosa de «compendi de possibilitats» en un moment en el qual tot sembla ser possible.  Per entendre’ns: és com si Marquès pogués transitar de l’orfebreria esteticista dels Gabriel, Plensa i companyia (ara mateix, Plensa és més un industrial que no pas un artista) vers la pobresa programàtica, per exemple, de tot un Llena, sense despentinar-se (o corrompre’s) en l’intent. La sensació de trobar-te davant d’una col·lecció de casos —case studies—, acaba traslladant-nos al mateix territori on proliferaven, fa un bon grapat d’anys, els manuals d’estil amb fons i figura: l’interrogant que li serveix de títol (i que fa referència a una exposició epigonal que mai va ser el què volia) no només no troba respostes sinó que s’intensifica, com un vessament de petroli, en l’oceà incert de l’estètica contemporània. La utilització de materials sintètics contrasta amb el formalisme; la cita culta amb la ironia i el neologisme; el compromís amb la indiferència… La capacitat d’Antoni Marquès per fer-nos pensar l’escultura neix, paradoxalment, de la seva incapacitat per abastar-la. I que ningú ho mal interpreti: no l’abasta, senzillament, perquè no existeix. L’escultura «moderna» (adjectiu ambivalent carregat amb pólvora) és com la pintura moderna i la resta de coses que, durant un breu període de temps, van gaudir dels privilegis que atorga el fet de tenir un perímetre definit. El retorn a la normalitat, per a les disciplines artístiques, passa per la dissolució de les fronteres que les manté estanques entre elles. La impuresa, en art, es sinònim de fertilitat.

Antoni Marquès
Can Mario, Palafrugell. Pça de Can Mario, 7.  H Del 23 de gener al 22 de maig. Horaris: www.fundaciovilacasas.com