L’estiu japonès del 86

Carles Torrent (Puigcerdà, 1953) prefereix presentar-se com a «ceramista» enlloc d’artista i, de fet, també opta per fer-se dir «Carlets», un diminutiu molt col·loquial que, contra pronòstic, encaixa a la perfecció en el perfil d’un home que viu i treballa a Palafrugell.

L’any que ve, l’Escola Municipal d’Art de Salt celebrarà el seu vintè aniversari i, el que resulta més sorprenent i indicatiu, ho farà amb els mateixos professors amb els que va obrir les portes: a banda de Delphine Labedan (el 1997, l’actual coordinadora de l’equipament era massa jove i, a més, encara no campava per terres catalanes), l’escultor Enric Sala i el ceramista Carlets segueixen fidels a un espai i a unes pràctiques que despleguen amb naturalitat i una forma de sincera modèstia difícil de trobar, com a mínim, en el sovint vanitós univers de les arts plàstiques.

De fet, el mateix Carlets evita anomenar-se artista: «Sóc ceramista. El tema de l’artisticitat mai m’ha preocupat massa. M’interessa el procés de treball i la tècnica». Potser per això pot viure la docència sense penediments i romandre atent a les subtils evolucions d’una disciplina tan antiga com la civilització mateixa. I és que «primer va ser la ceràmica»: els constructors d’utensilis del neolític van haver de comprendre el concepte de buit —amb les respectives superfícies externes i internes— per a dissenyar els seus receptacles, unes concavitats modelades amb la mateixa argila que trepitjaven i cuites amb el foc que derogava per sempre el monopoli de la nit (s’equivoca Pierre Michon quan situa l’origen del món a les coves de Lascaux —decorades pel primer gran geni de la pintura— i, en canvi, encertava Saramago quan va decidir que el protagonista de la seva Caverna fos un vell ceramista convertit en oracle contra la bulímia del progrés i la desmemòria que l’acompanya).

Sigui com sigui, Carlets sap que qualsevol ceràmica és, abans que res, un contenidor de memòria: les referències homèriques i mitològiques presents a molts dels seus treballs ens remeten a una tradició àtica que, segons com es miri, encara perdura. Amb tot, la gran «influència» reconeguda per Carlets no ens trasllada a Grècia sinó a l’altra punta de món: «L’any 86, la Cooperativa de Ceramistes Coure d’Olot va organitzar al mas La Coromina de la Vall de Bianya una trobada amb diferents autors japonesos. Van ser encara no deu dies que a molts van canviar-nos literalment la vida: crec que no és exagerat parlar d’una Generació de l’Estiu del Japó 86». Personalitats com la de Ryoji Koie, explica Carlets, «van aportar-nos una visió global del fet ceràmic que deixava en entredit bona part del què sabíem o crèiem saber».

Si el punt d’inflexió va ser un estiu de fa trenta anys, l’origen cal cercar-lo en una fusteria de La Molina: «Quan li vaig dir al meu pare que volia anar a la Maçana a estudiar ceràmica gairebé li agafa un cobriment de cor. Em va salvar el fet que, a finals dels setanta, el pintor Joan Descarga obrís una Escola de Belles Arts a Puigcerdà. Vaig començar com a alumne i vaig acabar com a professor. Tot plegat fins l’any 81, que és quan faig realment les maletes i començo un periple que m’acaba portant a Palafrugell, que és la ciutat on visc i treballo des de fa una colla d’anys». La constància i la fidelitat de Carlets s’han traduït en Premis i reconeixements que no li fan perdre de vista allò que hauria de resultar evident per a qualsevol observador sensible: que la civilització va néixer amb la terracota, que el contacte amb el fang és una experiència inaplaçable, que el foc és l’autèntic artífex de la seva disciplina (fins al punt que pot generar ceràmica en el paisatge sense intervenció humana: després d’un incendi o d’una erupció volcànica) o que tot allò que implica manufactura és, finalment, un homenatge a l’home i a la seva intel·ligència creativa.