Skip to content

pierre d. la (ÀNIMA SURREALISTA)

29 January 2016

Pedro Perún (Zaragoza, 1969) és pierre d. la i a la inversa. Fundador del mític grup Écrevisse, viu des de l’any 2011 a Girona. Actualment s’encarrega de programar les exposicions per a l’(A)parador de la Llibreria 22. També forma part de l’Associació ad’Art.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Alguna cosa important va succeir a Zaragoza quan, l’octubre de 1992, el grup Écrevisse («cranc de riu» en francès) va presentar-se mitjançant una exposició a la Facultat de Filosofia i Lletres de la capital aragonesa; es tractava, segons Manuel Sánchez Oms (autor d’un estudi imprescindible sobre l’activitat artística d’aquella dècada), d’una iniciativa única atesa la seva «dilatada activitat —no només expositiva—, les seves publicacions, l’actitud difusora i les col·laboracions en diferents esdeveniments, capaç d’aglutinar al seu entorn a certa fracció de tota una generació de personalitats artístiques». Tot plegat resulta encara més encomiable i sorprenent si tenim en compte que, com subratlla Sánchez Oms, el grup mai va centrar els seus interessos en la producció d’obres o d’exposicions impecables des d’un punt de vista formal sinó que, nadant a contracorrent —com els crancs de riu— van preferir treballar el concepte d’equip i la possibilitat de generar idees així com la conquesta d’espais no necessàriament destinats, en principi, a acollir projectes artístics. Potser per això pierre d. la prefereix una altra denominació a l’oficial: «No érem un grup; PRISA és un grup. Nosaltres compartíem afinitats i, per sobre de tot, érem —i seguim essent— amics».
En aquest sentit, la manera de treballar dels integrants d’Écrevisse (a banda de pierre d. la, els altres components eren Michel A. Zone, m. glassé, Antuán Duanel, Charles Delaire i Enrique Radigales) no podia ser més heterodoxa: «Alguna vegada se’ns ha criticat —explica l’artista— l’aspecte lúdic que tenien les nostres propostes. Jo no ho veig com un defecte sinó més aviat tot el contrari. De fet, qualsevol exposició tenia com a punt de partida una trobada on es discutien idees i on sorgien multitud de propostes i de punts de vista. Després tothom se n’anava a casa seva i treballava en solitari fins el dia del muntatge. Vull dir que, en realitat, no teníem ni idea de què havia fet cadascun de nosaltres fins al darrer moment: el resultat, l’exposició, era fruit d’un retrobament i d’una posada en comú. I encara més: els treballs realitzats de manera individual deixaven de tenir sentit en la mesura que, un cop es recuperava el diàleg, el que comptava era l’exposició entesa pràcticament com a una única peça».
Sigui com sigui, amb el canvi de segle Écrevisse va començar a disgregar-se, un fet que estaria reforçat per alguns «exilis» voluntaris com els de pierre d. la: «Vaig descobrir la ciutat l’any 91 i me’n vaig enamorar. L’atzar, tan important per a la sensibilitat surrealista, va fer la resta i, des de finals del 2011, visc i treballo a Girona». Ja en solitari, la producció de l’aragonès ha aprofundit en allò que li és més exclusiu i singular, és a dir, la seva relació amb el llenguatge i amb una forma de poesia visual d’indissimulada filiació brossiana. «Si no podia escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses», va dir una vegada el geni català; no és estrany, atesos aquests plantejaments, que avui dia la figura de Joan Brossa no s’associï tant a la d’un artista singular com a una mena de remor de fons que aflora en determinats moments en forma d’intel·ligència visual i intuïció poètica. Moments com els que hom pot percebre a la galeria de personatges inventada per pierre d. la a partir d’una única lletra: «Es tracta d’un joc on van apareixent artistes, escriptors, etc. que m’han influenciat en algun moment de la meva vida. El procés creatiu està basat en l’atzar, en trobar un element característic d’aquestes persones i unir-lo amb la inicial del seu nom o del seu cognom per crear una imatge d’ell o ella».
I qui diu una lletra, diu un objecte qualsevol: «Ells objectes trobats —comenta l’artista— sempre m’han seduït. Crec sincerament en el poder de les coses». Ni més ni menys:  «El seductor vulgar —explicava Baudrillard al seu Elogi de l’objecte sexual— no ha entès res. Es veu a ell mateix com a subjecte i a l’altre, en canvi, com a simple víctima de la seva estratègia. Psicologia ingènua, fins i tot per part dels que adopten el paper de víctima. Cap dels dos és capaç de veure que tota la iniciativa, tota la força, es troba a l’altre costat, al costat de l’objecte. (…) Si la seducció es resumís en aquesta psicologia miserable no podria funcionar mai. ¿El seductor no és més aviat el seduït, i la iniciativa no correspon secretament a l’objecte?» Pierre d. la ho sap i per això no es cansa de seguir nedant a contracorrent per mantenir viva l’ànima surrealista de l’Écrevisse. I és que, en darrera instància, només podem avançar —creia Scott Fitzgerald— a la manera del Gran Gatsby: «I així seguim endavant, raids contra el corrent, empesos incessantment cap al passat».

Enllaços:

https://laberintosedificiosy.wordpress.com/

http://silenciocomunicaciongmailcom.portfoliobox.net/

http://adart.cat/aparador/

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: