Joan Paradís

Joan Paradís (Figueres, 1941) és un artista inexplicablement secret. Amb només 21 anys va exposar al Museu de l’Empordà on encara es conserva «La vetlla de la monja», una pintura fundacional que segueix reverberant amb força. Viu i treballa a la mateixa ciutat on va néixer.

L’anarquia de la conversa només és aparent: descobreixes l’ordre i el sentit de les frases proferides per Paradís (el «Joan» baptismal va abandonar-lo ben aviat) solament després, en rellegir-les tranquil·lament, lluny de la inquietant fascinació produïda per un artista que s’ha begut el món a grans glopades i, fins a cert punt, acostumat a patir el mal de Tàntal, a saber, el de l’antiheroi tràgic condemnat a la gana i a la set perpètues. Potser per això el figuerenc decideix encetar el diàleg portant a col·lació una anècdota infantil: «Quan encara no tenia nou anys ja podia dibuixar el meu cavall sencer i des de qualsevol punt de vista, sense penediments». La clau de volta, en aquest sentit, no es fa esperar: el clàssic «senza pentimenti» adquireix el seu significat més ajustat, el que desvincula la idea dels penediments de l’acció de l’artista que cerca en la immediatesa del gest (pot ésser recursiu, mai iteratiu) l’essència de la seva pràctica.
De manera anàloga, el paper del dibuix, subratlla Paradís, és fonamental: «Dibuixar cal que sigui automàtic, gairebé com un acte reflex. Es tracta de mirar durant molt de temps i d’executar ràpidament el que has après gràcies a l’observació»; una manera de fer, en tot cas, que tindria implicacions ètiques: «Si actues d’aquesta manera, sense penediments i amb rapidesa, aleshores no pots mentir: només dibuixes allò que coneixes. En cas contrari, el dibuix es torna repetitiu i perd tota la seva frescor. Dibuixar així és una forma de combatre la mentida en l’art…». I és que, per a Paradís, no és el mateix ser pintor que artista: «Tothom pot pintar quadres. Ser artista és una malaltia fruit d’alguna neurona que no acaba de funcionar. N’hi ha prou pensant en que la inutilitat de l’art és justament la seva grandesa. L’art no serveix per a res, és una malaltia congènita avalada per un reduït grup de degustadors molt especials. Jo, en cas de trobar-me perdut al mig del desert, preferiria tenir un conill enlloc d’un Velázquez. La qüestió és que no estic perdut enmig de cap desert…»

Dèiem que Paradís és un artista inexplicablement secret, més encara si tenim en compte els seus inicis demolidors: «L’any 1961, al Museu de l’Empordà només hi podien exposar artistes empordanesos amb la condició de que fossin morts. Gràcies a persones com l’Alícia Viñas (directora), la Montserrat Vayreda o la Mª Àngels Anglada, es van poder canviar els estatuts: va ser una experiència importantíssima per a mi, entre altres raons, perquè va coincidir amb la meva primera gran crisis. La vetlla de la monja, que és la pintura que van decidir quedar-se per a la institució, parla d’això: vaig ser educat en l’estricte catolicisme, fins i tot vaig arribar a fer els Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola, que són una forma de masoquisme, fins que, en vistes de la misèria que m’envoltava, vaig començar a qüestionar-ho tot. És com si m’haguessin tret la catifa de sota els peus; vaig quedar-me sense Déu i, pitjor encara, sense res a canvi. A partir d’aleshores, la pintura i l’art haurien d’omplir una mica aquest gran buit».
La manca de grans exposicions monogràfiques i la seva absència en els principals circuits galerístics ha convertit Paradís en una mena de mite vivent. Ha hagut d’esperar a l’arribada del nou mil·lenni per començar a «renéixer» en comptades exposicions col·lectives, com la que va protagonitzar el 2011 a l’Espai Cultural de la Ciutadella de Roses amb el seu amic Miquel Duran: la mostra era el resultat de set mesos de treball a quatre mans realitzat en un local habilitat com a estudi al cafè Astoria de Figueres. Es tractava de 10 teles (195 x 136 cm.) que sorprenien pel seu inusual interès plàstic  i per la coherència, malgrat la duplicitat d’intel·ligències implicades, que mostraven.  Eren pintures que recordaven, per la seva riquesa matèrica i la gran quantitat de registres visuals que incorporaven, als treballs en solitari de Duran i, al mateix temps, eren obres marcades pel traç precís i enèrgic —tot i la seva subtilitat i el risc permanent de dissolució— que caracteritza l’obra de Paradís. L’exposició portava l’irònic títol de «Duran al Paradís»: també s’hauria pogut dir «Paradís al Duran», ja que en el cas que ens ocupa, el palíndrom resulta perfecte.
Tornant al començament: l’aparent anarquia que caracteritza la vida i l’obra de Paradís és fruit de la mala percepció que hom té de les formes de coherència subterrànies. Ramón Reig ho va tenir clar i per això va decidir ser el seu mentor. Caldrà veure si el present i el futur són capaços de subministrar-li un biògraf que estigui a l’alçada del seu geni.