«La gent de la meva generació sempre ha viscut en la precarietat»

Rita Andreu (Barcelona, 1986) va estudiar Història de l’Art a Girona i, d’ençà que va realitzar el Màster en Crítica d’Art i Comunicació organitzat per la UdG, no ha parat de sumar-se ni d’inventar iniciatives relacionades amb l’art contemporani. Acaba de presentar el catàleg de «Realitats alterades», un cicle de quatre exposicions que serveix per repensar-nos.

Pregunta. CoEspai, 3er Esquerra, Les Golfes… Explica’ns.
Resposta. Bé. CoEspai és, en primera instància, un lloc de treball compartit obert a tot tipus de professionals. La seva singularitat és que ben aviat va voler obrir-se a l’art i a la cultura contemporània a través d’espais expositius (3er Esquerra) i d’estudis per a creadors de diverses disciplines (Les Golfes). L’encarregada d’endegar aquesta faceta cultural dins de CoEspai va ser l’Olga Taravilla.
P. També hi ha «emprenedors» en l’àmbit de la cultura…
R. És una etiqueta que prefereixo evitar. Crec que s’ha convertit en una paraula buida o, encara pitjor, que serveix per disfressar una realitat marcada per la precarietat laboral dels que tenim la dissort de ser autònoms en aquest país. Dir que ets «emprenedor» és com dir  que vius en la total incertesa.
P. Ningú és immune a la crisi.
R. Hi ha una diferència important: la gent de la meva generació sempre ha viscut en la precarietat. Segons com es miri, tenim la sort de no haver d’enyorar un passat millor. La majoria de nosaltres no aspira a tenir contractes indefinits ni coses per l’estil: simplement ens agradaria poder cobrar per la feina que fem.
P. Qui va inventar la frase feta de «per amor a l’art» sabia molt bé de què parlava. És el teu cas?
 R. Com tanta gent, jo també pago un lloguer i moltes factures, a banda de menjar. Per això els artistes que han participat al cicle de Realitats alterades han cobrat uns honoraris mínims. Em sembla terriblement injust pensar que un artista és algú que pots utilitzar per justificar institucions i equipaments, per altra banda, molt cars de mantenir. Estem maltractant la matèria primera d’on prové allò que anomenem cultura.
P. I, malgrat tot, seguim…
R. M’imagino que cal formar part d’aquest món per entendre la nostra perseverança. Qualsevol altre sector ja fa temps que s’hauria declarat en fallida i abaixat persianes. Aquesta és la nostra sort i la nostra desgràcia: creiem en el què fem i sabem quina és la seva importància. L’art i la cultura segueixen essent, com a mínim en teoria, oasis des d’on repensar el món amb consciència crítica.
P. El comissari, en aquest sentit, vindria a ser una mena de catalitzador de veus?
R. Per dir-ho d’alguna manera. El problema és que massa sovint la gent creu que fer un comissariat només implica escollir un grapat d’artistes amb els que t’entens i exposar-los plegats. La idea és ben bé una altra: jo parteixo de la idea que cal una reflexió prèvia i un diàleg actiu amb els artistes amb els que has decidit treballar. Em sorprèn veure exposicions on el suposat comissari o comissària de torn no ha sigut capaç d’escriure ni mitja pàgina a tall de justificació del seu projecte…
P. Ho va escriure ja fa anys l’Iván de la Nuez en un article memorable: «El arquetipo de curator de éxito, en el que se fijan las nuevas generaciones, no ha necesitado una obra escrita para llegar a lo más alto y sufre una alergia crónica al ISBN…
R. Potser parlar d’al·lèrgia és excessiu. M’imagino que avui tot tendeix a ser ràpid i breu. Amb tot, jo no renuncio a acompanyar cada una de les quatre exposicions que he comissariat amb un text que serveixi per contextualitzar-les. Per contra, al catàleg he preferit «aplaçar-me» i cedir la veu a persones  que també tenen moltes coses a dir. Crec que part de l’interès d’aquesta publicació rau en la multiplicitat de mirades que acull a l’entorn d’una qüestió medul·lar.
P. Les «realitats alterades»?
R. Exacte. La realitat alterada entesa com a quelcom que deixa de ser el què era i passa ser una altra cosa, que muda de forma a causa de la intervenció d’un element extern però, al mateix temps, alterada en el sentit de pertorbada o agitada com a conseqüència d’aquesta mateix intervenció.
P. Una mica abstracte, no?
R. Ho seria si no fos pels artistes. Això que pot semblar una paràbola mental comença a tenir sentit quan ho perceps en els treballs de Valérie Prot, Quelic Berga, Juan Pablo Ordúñez i Montserrat Rodríguez: cada un des de la seva especificitat, ens impel·leix a repensar-nos i, més important encara, a qüestionar una realitat que, com suggereix el títol del cicle, sempre és plural.
P. I el públic, com ha respost?
R. (Riu) Ja saps que això del «públic», quan parlem d’art contemporani, és una qüestió espinosa.  D’entrada, vàrem intentar cercar finançament a través de Verkami però, per poc, la cosa no va reeixir. Gràcies a una ajuda de l’Ajuntament de Girona (Beques Kreas) i a un tiratge més reduït (75 exemplars) el catàleg s’ha fet realitat.
P. Calia fer-lo de paper?
R. Determinades publicacions poden passar perfectament amb una existència digital. Durant molts anys, és possible que s’hagi publicat massa. Per això hem apostat per un format híbrid, a mig camí entre el catàleg expositiu i el llibre d’artista, entre el document i la creació contemporània.
P. Un objecte col·leccionable?
R. N’hi ha pocs i cada exemplar és únic: la impressió del catàleg s’ha fet a Gràfiques Fornells (Girona) i la producció de la caixa, la termoimpressió de les portades i el cosit del catàleg, a Estudio Ductus de Saragossa. El disseny és de Pedro Perún.
P. Hi haurà un nou cicle, la temporada vinent?
R. Mira si som temeraris que volem reincidir en tot. La idea és poder fer un altre catàleg per generar una petita col·lecció inspirada, salvant les distàncies, en la mítica CAVE CANIS. La propera comissaria serà la Sol Riera: jo passo a fer tasques de producció i coordinació…
P. Dones i joves. El plantejament m’agrada…
R. (Riu) No és una qüestió de gènere sinó d’oportunitats: la filosofia de CoEspai és allotjar projectes de futur i, de manera anàloga, les exposicions del 3er Esquerra no han de servir per fer visibles als artistes i als curadors de sempre. A banda del Bòlit, a Girona no hi ha plataformes ni espais des d’on promoure l’art autènticament emergent. La manca de compromís amb el present segur que tindrà conseqüències en un futur no massa llunyà.