Skip to content

PERE PUIGVERT: «ANIMA NATURAE»

10 July 2015

Pere Puigbert redescobreix l’Empordà a través de sis càpsules visuals d’un minut de durada. El Museu de L’Empordà acull la presentació d’aquest projecte que, a finals de l’any passat, va ser reconegut pel Patronat de Turisme Costa Brava com a millor treball en la seva categoria.

AnimaNaturaeImaginem que quan el Patronat de Turisme va premiar, a finals de l’any passat, el projecte videogràfic Anima Naturae de Pere Puigbert (Ventalló, 1983), no ho feia tant per reconèixer l’arriscada opció artística i narrativa assumida pel jove realitzador com per celebrar les previsibles raons instrumentals que solen orientar els veredictes associats a aquesta modalitat de convocatòries (la de les que es premien premiant). De fet, «el jurat professional extern del concurs de comunicació designat pel Patronat de Turisme» —només faltaria: els «jurats interns i no professionals» segueixen essent una de les nostres grans xacres— va decidir que el vídeo(s) de Puigbert, «escollit d’entre 14 treballs candidats en la mateixa categoria» —subratllaven aleshores—, «difonia els valors naturals i paisatgístics que retraten la natura de l’Empordà en l’estat més pur i que mostra una perspectiva poètica de la destinació». Deixant de banda asprors terminològiques com ara el decimonònic «retratar» o, encara més, l’estranya idea de «la natura en l’estat més pur» (enunciat que ben bé podria ser l’inici d’una hipotètica al·locució signada per l’Àngel Guimerà de Terra Baixa: «Si, anem-hi, sí, que alià es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot es corromp: Quin fàstic! Que allà dalt, Marta —li digué en Manelic— fins els cossos en la neu se conserven: ves que faran les ànimes!), deixant de banda, com dèiem, els arguments tòpics i exòtics (retratar la puresa), resta pel gruix dels espectadors l’encert d’una decisió, a saber, la que posa en valor un impecable exercici de paisatgisme contemporani que no defuig un grapat de qüestions més o menys fonamentals.
Ordenadament. En primer lloc, Pere Puigbert defuig allò que podríem anomenar la «temptació arcàdica»: cap dels sis fragments de poc més d’un minut de durada que integren el seu retaule aspira a ser res més que això, és a dir, un retall de món (algú, amb criteri, ha parlat d’haiku) que, pels amants del panteisme, contindria en la seva estricta immediatesa la totalitat de les coses, visibles i invisibles (l’episodi dedicat a El Coll del Faig és, en aquest sentit, paradigmàtic: la despulla apergaminada i putrefacta del que podria haver estat un animal de tir posa la banda sonora —en forma de brunzit de mosques necròfagues— a l’esplèndida fageda. De la «puresa», ni rastre: tot plegat recorda més a un poema de Trakl que no pas de Soseki: «Tots els camins desemboquen en negra podridura», va escriure l’austríac). En segon lloc, Puigvert demostra tenir clar quelcom tan evident —i, malgrat tot, tan oblidat— com ara que les imatges tenen un poder evocatiu que no només no ha de ser coartat mitjançant reiteracions inútils sinó que, ben al contrari, cal preservar en el seu màxim grau d’autenticitat; de manera anàloga (en tercer i quart lloc), Anima Naturae és un excel·lent exemple de com la forma s’ha d’ajustar al contingut i a la inversa: si s’utilitza més d’un canal (o la pantalla partida), per esmentar un tic recorrent en els treballs de tants creadors «híbrids», ha de ser per algun motiu; així mateix, la narració, la música o els sons —com en el cas que ens ocupa— no poden desvincular-se mai de les imatges i, al mateix temps, tampoc poden esdevenir un pobre subratllat.
Maurice Blanchot deia (a propòsit de Kafka), que «la paraula passa davant de la cosa i la cosa aprèn a parlar». Puigbert ha aconseguit quelcom similar amb la seva càmera i,  a més, ho ha fet sense trair l’esperit minuciós reclamat per Francis Ponge, un altre poeta entestat a reconstruir el món: «Així doncs —va escriure el francès a El silenci de les coses—, la funció de l’artista és molt clara: ha d’obrir un taller i, des d’allà, encarregar-se de reparar el món, per fragments, com bonament pugui. Sense que per això hagi de considerar-se un mag. Només un rellotger». A nosaltres, simples espectadors, ens resta la funció, molt més mecànica, de donar-li corda.

Pere Puigbert
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H A partir del 4 de juliol. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: